dilluns, 20 de maig del 2013

Les Meleàgrides



Eneu, el rei de Calidó, va fer ofrenes a tots els déus tret de Diana. Aquesta, enfurismada, va enviar als camps del rei un senglar enorme que ho arrassava tot. El fill d’Eneu, Meleàgrede, i altres joves, es van reunir per eliminar-lo. Entre aquests joves, estava Atalanta, de qui es va enamorar Meleàgrede en veure-la. 

Mapa de la Grècia clàssica, situació de la ciutat de Calidó
Els herois van lluitar contra la bèstia i, finalment, Meleàgrede li va tirar dues llances i el va matar.  El fill d’Eneu va posar el peu damunt la bèstia i va dir: “Atalanta, pren aquesta despulla que em pertany. Vull que comparteixis una part de la meva glòria”. Però els seus oncles li ho van impedir, i, Meleàgrede, rabiós, els va travessar amb una espasa.
Altea, la seva mare, quan va adonar-se'n del que havia fet, es va voler venjar. Quan el seu fill va néixer, les Parques havien posat al foc un tió i li havien donat el mateix temps de vida que al nadó. Però Altea l’havia ruixat amb aigua. Per venjar-se del que Meleàgrede li havia fet als seus germans, va treure el tronc i va calar-li foc. Aleshores, Meleàgrede es va cremar. Altea, conscient del que havia fet, es va treure la vida.
Finalment, Diana, satisfeta per la ruïna de la casa d’Eneu, va convertir a les Meleàgrides, les germanes de Melèagre, en gallines de Guinea: meleàgrides en grec.


(Gravat de Francois-Louis Lonsing (1739 - 1799); dibujo: Giulio Romano. 1773).


diumenge, 12 de maig del 2013

ATALANTA I HIPÒMENES

Atalanta era una dona molt bella i sempre guanyava als homes en les curses. Un  dia va consultar l’oracle per saber si s’havia de casar. Els déus li van respondre que no li calia cap espòs.  Va decidir no casar-se, però tenia una multitud de pretendents. Així que va posar una condició: es casaria amb l’home que li guanyés en una cursa. Però si guanyava ella el premi per al seu contrincant seria la mort.
Hipòmenes, fill de Megareu d’Onquestos i besnét de Neptú, es burlava de tots els homes que participaven en aquella cursa. Però, en veure a Atalanta va quedar enamorat d’ella i va decidir participar en la cursa.
Hipòmenes va demanar ajuda a la dea Venus per tal de poder guanyar a Atalanta. Venus va tallar tres pomes d'or d'un arbre sagrat i se les va donar a Hipòmenes per a que les fos llençant a la jove durant la carrera i així distreure-la i allunyar-la.
Gràcies a l’ajuda de Venus, Hipòmenes va aconseguir guanyar la cursa i casar-se amb Atalanta. Però, Hipòmenes va oblidar agrair a Venus l'ajuda donada i aquesta, enfurismada per la seva falta d'agraïment, va ordir un càstig.
Venus va incitar a Hipòmenes a fer-hi l’amor. Entren en un lloc sagrat on Cíbele els  transformà en lleons.
                     (1622- Atalanta i HipòmenesMuseo de CapodimonteNàpols de Guido Reni)


CURIOSITAT: Cíbele representa la deessa de la terra, filla del cel i dona de Saturn. Va en un carro tirat per dos lleons que en realitat representen dos humans, Atalanta i Hipòmenes.





AMORS DE JÚPITER: CAL·LISTO I EUROPA

CAL·LISTO

Cal·listo, filla de Licàonera una bella nimfa dedicada a la caça i a la vida salvatge.  Un dia Cal·listo va entrar en un bosc solitari i es va estirar sobre l’herba. Júpiter en veura-la sola va decidir prendre l’aspecte de Diana. Se li acostà i va començar a donar-li petons apassionats. Els esforços per part de Cal·listo per escapar van ser inútils.
Van passar nou mesos i Cal·listo va ser invitada per Diana a remullar-se en les aigües d’una font. Totes es van despullar, menys Cal·listo, que no volia que la veiessin en cinta. Però les altres la van despullar i van adonar-se del seu secret.
Quan Juno es va assabentar que Cal·listo havia tingut un fill, Arcas, va decidir venjar-se d’ella. Juno va convertir-la en una óssa.
Un dia, Arcas va topar amb la seva mare sense saber que era ella. Ell estava a punt de matar-la, quan de sobte Júpiter se'ls emportà al cel per impedir que Arcas matés a la seva mare. Allà Júpiter els va transformar en dues constel·lacions veïnes: l’Óssa Major i l’Óssa Menor.

                                          Francois Boucher – Júpiter y Calisto (1744)                                              

EUROPA

Un dia Júpiter va quedar admirat per la bellesa d’ Europa, filla d’Agènor , i va decidir transformar-se en un toro blanc, perquè sabia que si es presentava amb la seva forma natural la donzella no l’acceptaria. Europa va quedar admirada per la bellesa d’aquell toro. Al principi no sabia què fer, peró quan el toro es va acostar  a ella i li va llepar les mans, Europa es va atrevir a asseure's a la seva gropa.
El déu poc a poc començà a allunyar-se, s’endinsà al mar i es dirigí cap a l’illa de Creta. Europa ha estat raptada!
 El rapto de Europa, de Tiziano, 1560

CURIOSITAT: El nou bitllet de 5 euros començarà a circular a partir del maig de 2013
La nova sèrie de paper moneda es diu 'Europa' de la dona de la mitologia grega que va donar nom al continent.



dissabte, 11 de maig del 2013

LLEGENDES XIPRIOTES

Amatunt, ciutat situada al sud de Xipre, era rica en metalls. Aquesta s'avergonyia dels Cerastes, "banyuts", per tenir dues banyes al front.
Davant de la casa de Júpiter Hospitalari, enmig d'un bosc molt freqüentat, es trobava situat l'altar en honor al déu on sacrificaven hostes. Venus, ofesa pels rituals abominables, pretenia abandonar l'illa però se  n'adonà que la culpa era dels impius i, per tant, havien de pagar amb la mort o l'exili. Per això, els va transformar en toros ferotges.
L'illa, a més, s'avergonyia de les Propètides. Aquestes s'atreviren a negar que Venus fos una deessa i ella, amb còlera divina, va fer que fossin les primeres en prostituir-se i més tard les transformà en pedra dura.
Pigmalió, irritat contra els vicis femenins, vivia sense esposa ni companya. Va esculpir una estàtua femenina d'ivori i blanc. Va quedar enamorat de l'obra realitzada. Durant les festes de Venus, Pigmalió demanà a la deessa una dona semblant. La dea va donar vida a l'escultura i finalment es casaren. D'aquesta unió nasqué Pafos.



Pintura representando a Pigmalión, de Bronzino (1530).












 Alba Morales Ramón 4t C

divendres, 10 de maig del 2013

ADONIS

Adonis era el fill de Mirra i del pare d'aquesta.
Era un jove molt bell i agradava fins i tot a Venus.
Venus seguia sempre a Adonis. Aquesta li va dir que no volia que s'enfrontés amb porcs senglars violents i va tornar cap al cel, però en aquell moment un senglar va sortir del seu amagatall, Adonis el va tocar de costat i el senglar va començar a perseguir-lo tot clavant-li les dents.
Adonis va caure a terra moribund.
Venus, que estava pujant al cel, va escoltar els gemecs del seu estimat i va tornar. El veu i li diu que la seva mort serà recordada i que el convertirà en una anemone.
L'anemone vol dir "la del vent".


La mort d'Adonis" de Luca Giordano


DAFNE

Dafne, la filla del riu Peneu, va ser el primer amor d' Apol·lo.
El culpable va ser Cupido que el va avisar que la seva fletxa el travessaria.
Cupido va llençar dues fletxes: la primera, la qual feia fugir l'amor, la va llençar a Dafne. La segona, que produïa l'amor, a Apol·lo.
Això provocà que Apol·lo li anés al darrere però  ella el rebutjà.
Un dia, Apol·lo decideix seguir-la i Dafne comença a córrer tot fugint d'ell. Apol·lo li demana que no corri, que no fugi d'ell, ja que és el déu inventor de la medicina.
Dafne segueix corrent però Apol·lo l'agafa.
Ella demana ajuda al seu pare i aquest la transformà en llorer. Apol·lo diu que com no pot ser la seva muller serà el seu arbre.

Luti Apollo and Daphne.jpg         

"Apol·lo i Dafne" de Benedetto Luti          "Apol·lo i Dafne" de Gian Lorenzo Bernini




diumenge, 5 de maig del 2013

ARS AMATORIA: LLIBRE II – Retenir l’Amor



El segon llibre de L’art d’estimar d’Ovidi és un conjunt de consells dirigits als homes per a retenir l’amor de la seva estimada.
 Per explicar com s’ha d’evitar la fugida de la dona, l’autor fa una comparació amb el mite de Dèdal i ícar:
(La caiguda d'Ícar, Jacob Peter Gowy)

Ícar era el fill de Dèdal, que va ser l'inventor i arquitecte del laberint de Creta, on hi estava tancat el Minotaure. Teseu va matar al monstre, i després, Minos que era el rei de Creta, va culpar Dèdal dient que havia sigut ell qui l'havia matat i va tancar-lo a ell i al seu fill dins del laberint de Creta. Però com que Dèdal era molt hàbil en recursos, va saber construir unes ales amb plomes d'ocells unint-les amb cera. Ell i el seu fill se les posaren a les espatlles, però abans de pendre el vol, Dèdal li va aconsellar al seu fill que no volés massa enlaire, ni massa a prop del mar. Ícar, no fent-li cas, va volar massa a prop del Sol, y la calor del sol va fer que la cera es fongués. Llavors Ícar va caure al mar, y des d'aquell moment, s'anomena mar d'Icària.

Amb aquest mite es pot veure la comparació de les ales utilitzades per Dèdal i Ícar amb les ales del déu Amor.
 
(Paisaje con Cupido, Bartolomeo Schedoni)
Per retenir l’amor no serà útil la pràctica de la bruixeria, ni de les seves herbes ni encanteris.  Has de ser amable, no servirà la teva bellesa, ja que això va minvant amb el pas del temps. És més important l’esperit que els béns del cos. Per això has d’aprofundir en el teu caràcter que és perdurable i només ell t’acompanya fins a la prima suprema.







Com a exemple, ens parla de les habilitats d’Ulisses, l’home amb el do de la paraula, que no es preocupava per la bellesa. Es podia veure amb Calipso la qual es trobava baix l’encanteri de les seves paraules i volia escoltar totes les seves aventures contínuament. 

(Ulysses i les sirenes, Herbert James Draper 1909))

Les males paraules, els conflictes i les baralles han d’apartar-se de l’home i aparèixer paraules dolces i tendres. Han de tenir a les esposes contentes així que els homes han de fer-li afalacs i insinuacions i paraules que li regalin l’orella per a que siguin contentes.
Ovidi no ensenya l’art d’estimar per als rics ja que són capaços de fer regals cars i no necessiten la seva art, sinó per als pobres. Ovidi es considera pobre però ha gaudit de l’amor. Els pobres regalen amb paraules i suporten molt més que els rics. Ovidi recorda que li va desfer el pentinat a una de les seves amants i el vestit va ser estripat, cosa que ell va haver de pagar.
Si la dona no acaba de caure en el seu amor ha de ser insistent fins que afluixi, però amb paciència. Totes les dones cauen, fins i tot la dona més esquerpa com era Atalanta de Nonacris, una noia caçadora i verge. El seu pare va insistir que s’havia de casar: ella acceptaria casar-se amb aquell que la vencés en una cursa. Milanió la va vèncer i es van casar. 

L’home ha de fer el paper que la seva estimada li ha assignat. I ha de fer el que ella faci, si renega, ell també, si ella diu si, ell també, si plora, ell també… Ella ha de ser qui marqui l’expressió del seu rostre.                                                                         
 L’ha de deixar guanyar sempre. Ha d’aguantar-li el para-sol, obrir-li pas entre la gentada, acostar-li un reposapeus al flonjo del triclini, i posar o treure les seves sabates.                                   
Quan la dona es queixi de fred li haurà d’escalfar les mans amb el pit. Encara que sigui humiliant seria recomanable que li sostingués el mirall.
(La donzella de Nanocris, Virginia Seguí)
Si vol que l’home vagi al fòrum, haurà d’arribar sempre abans de l’hora assenyalada i no te es mourà i esperarà fins l’últim moment. Si mana que vagi a algun lloc, haurà de córrer per arriba immediatament. Si li crida de nit, acudirà encara si és fora de la ciutat. L’Amor odia els mandrosos. Si no té vehicle anirà a peu i res el detindrà.
L’amor no és per als covards ja que haurà de suportar moltes coses per la seva dona. Deixar enrere l’orgull per mantenir viu l’amor i  lluitar contra tota tempestat per ell, seran accions que hauran de fer. Ella es posarà contenta si ha sigut la causa de que l’home s’exposés al perill, serà una prova d’amor. Com va fer Leandre que travessava cada nit l’Hel·lespont nedant per tal de visitar la seva estimada Hero.
Has de començar amb les serventes de més categoria. Els saludaràs a cadascú pel seu nom i estrènyer-los les mans per fi de guanyar-te l’adhesió i si un esclau t’ha afavorit li donaràs un petit obsequi el dia de la Fortuna i si és una esclava fes-li arribar el dia en què l’exèrcit gal rebé el seu càstig. Guanya-te’ls, inclosos el porter i l’encarregat de vigilar l’alcova.
A l’amant no se li fa un regal caríssim. Escollir un senzill però oportú serà el millor. Quan arribi l’època dels fruits, li donarà un cistell de productes del camp. Un altre regal pot ser adreçar versos amorosos recitats per l’home accentuant-ne l’aspecte apegalós.
Allò que hagi de fer per ell mateix o cregui útil, haurà de donar-li la volta i fer creure que s’ho demana la seva noia. Per exemple si vol donar-li la llibertat a un dels seus esclaus o si perdona el càstig a un criat. Ha de figurar que la qui mana és ella. Si vol conservar la noia ha d’aconseguir que ella imagini que es troba atrapat per la seva bellesa. Li haurà de dir galanteries per a que es senti bé. Per exemple admirarà els seus braços quan balli, quan canti demanarà més. A més, seria bo que venerés les passions amoroses i relacions íntimes.
Quan la seva estimada pateixi de malaltia, el seu home l’haurà d’acompanyar en tot moment, fer promeses als déus per a la seva cura. Així la dona veurà la seva preocupació, però no ha de ser excessiu en els seus serveis.
(El amor de Helena y Paris, Jacques-Louis David)
La dona ha d’acostumbrar-se a l'home, veure’l cada dia i escoltar-lo. Un bon senyal serà quan la seva estimada el trobi a faltar perquè significarà que l’estima i li preocupa la seva absència. Però l’absència no ha de ser llarga perquè sinó la dona pot trobar a un altre home, com va ser el cas d’Hèl·lena, Menelau i Paris.





Ovidi no preten censurar l’amor cap a més d’una dona, però si aconsella que la falta comesa sigui encoberta. Mai has de regalar un objecte que una altra dona pugui reconèixer, ni veure les noves amants en un lloc i a una hora en les quals ja t’havies citat amb una altra anteriorment, pots ser enxampat. També has d’anar amb compte quan escrius una carta, ja que les dones tenen la capacitat de llegir més enllà d'allò que tu has escrit.
En cas que la vostra falta sigui descoberta, negueu-la amb insistència. Tampoc no canvieu la vostra manera de ser, no intenteu ser més amables ni afalagadors, això us inculparia.
És important que al llit no donis senyals d’haver estat amb altres dones, així se’t recomanen una sèrie d’herbes estimulants.
En alguns casos, pot passar, que l’amor sense rival es llangueix. És llavors quan has de fer que la teva dona s’assabenti de la teva falta i així senti temor de perdre’t.

No has de deixar que arribi la ira al seu cos, quan ella comenci a queixar-se, abraça-la, besa-la mentre plora i dona-li els plaers de Venus en aquell mateix moment. Quan ella s’hagi enfurit tant que fins i tot et sembli una enemiga demana-li el pacte de la unió amorosa, així i només així, morirà la Concòrdia i naixerà la Gràcia entre vosaltres.
Tal com a l’inici del món, femelles i mascles van aprendre sense cap mestre el que havien de fer per sentir el plaer. És això el que has de donar a la dona per reconciliar-te després de la teva infidelitat, aquesta medecina és millor que la de Macàon fins i tot.

Apol·lo em va parlar del seu temple, allà hi havia una inscripció que deia que cadascú s’havia de conèixer bé a si mateix. Fins que una persona no es coneix bé a si mateixa no podrà estimar de debò i sabrà ser adequat. A qui els Déus hagin dotat d’una manera que aprofiti aquest dot, però que no tracti de fer allò pel que no te dot.

L’amor produeix molt sofriment, però que aquest no et faci caure, ja que amb aquest art d’Ovidi, aconseguiràs allò que desitjas. Que no t’importi ser rebutjat una i altra vegada, ni t’ha d’importar arrossegar-te per la teva estimada, ni tampoc que et deixin anar alguna mentida perquè ella no et vol veure. Mai deixis de mostrar-li el teu amor i de regalar-li les roses més boniques. Ella decidirà quan entres a casa seva i també quan surts.

Si et trobes amb un rival, suporta’l, llavors trobaràs la victòria. Mai vulguis enxampar la teva estimada amb un altre home. Si t’és infidel que pensi que t’enganya ja que l’amor creix quan són sorpreses.

(Marte, Venus y Cupido, Tiziano)
Ovidi ens explica ara l’adulteri més famós de l’Olimp, Venus enganya al seu marit Vulcà amb el Déu Mart. Venus mantenia cites secretes amb Mart sense que el seu marit Vulcà s’assabentés, però van ser enxampats pel Déu Sol. Aquest va parlar sobre el seu descobriment amb Vulcà (conducta desaprovada per Ovidi). Vulcà llavors va parar un parany a  la parella. Va posar al seu llit un seguit de llaços invisibles i va fingir un viatge a Lemnos. La parella d’amants va acudir a la seva trobada. Tots dos jeien completament nuus al llit, agafats pels llaços que havia desat allà Vulcà. Ell aleshores va reunir allà mateix tots els Déus. Els amants estaven totalment avergonyits, no podien tapar ni els seus rostres ni les seves parts íntimes. Però a partir d’aquest moment, allò que feien d’amagat ja no era cap secret i ja no ho mantenien en secret. Vulcà s’adonà que aquella acció seva havia estat un error i s’empenedeix greument.

Ovidi aconsella evitar les farses sobre aventures que no han existit, també ens diu que no s’han de destapar els defectes de la dona, ni tampoc parlar-li de la seva edat. Tots els seus defectes haurien de ser atenuats amb les paraules.

Al final del llibre Ovidi ens parla sobre les relacions sexuals a la parella. Segons Ovidi es important que aquestes donin plaer tant a l’home com a la dona.
Acaba el llibre auto proclamant-se gran amant i gran mestre de l’art d’amar. 




Eva Fernández y Sofía Pérez      2n Batxillerat C