EL MITE D'ARGOS

Juno, germana i esposa de Júpiter, va començar a buscar el seu marit, i quedà sorpresa en veure que hi havia uns núvols enmig d'un dia ben brillant. Com que ja coneixia les infidelitats del seu marit, va ordenar als núvols que els retiressin. En adonar-se, Júpiter va canviar l’aspecte de la filla d’Ínac i la convertí en una vedella.

Juno quedà molt sorpresa en veure aquell animal, i demanà explicacions al seu marit. Com que no va quedar suficientment convençuda de les explicacions de Júpiter, va demanar que la vedella li fos lliurada. Per tal que la seva dona no sospités gaire, va accedir a la petició de la seva esposa.

Quan la deesa va estar en possessió de la seva rival, va entregar-la a Argos perquè la custodiés.

Argos era una criatura monstruosa. Tenia el cap envoltat de cent ulls, que descansaven de dos en dos, de tal manera que quan uns descansaven, els altres feien guàrdia.

Durant el dia, la vedella podia pasturar, però a la nit Argos li posava una cadena al voltant del seu coll.

Un dia en apropar-se a les riberes on solia jugar, es trobà amb el seu pare, Ìnac. Aquest va rebre l’animal carinyosament sense saber de qui es tractava. Llavors, la dolguda filla, va traçar amb la pota, damunt la pols, la trista notícia de la seva transformació. El pare va quedar dolgut i trist.

En aquell moment Argos arrancà la filla dels braços del seu pare i l’arrossegà cap a unes pastures ben allunyades.

Júipiter no va poder suportar més la desgràcia que havia provocat a la seva estimada i va ordenar al seu fill, Mercuri, donar mort a Argos.

Gràcies a la seva vara, aconseguí fer adormir a la criatura i finalment el decapità.

(Laura Bejarano, Aina Moreno i Guillem Turon- 4t d'ESO)

("Juno i Argos", Pedro Pablo Rubens. Colonia, Wallrof-Richrtz Museum)

("Murcuri i Argos", Pedro Pablo Rubens. Museo de Bellas Artes, Bruselas)

("Juno descobreix a Júpiter amb Ió")

("Mercuri i Argos", Pedro Pablo Rubens. Museo del Prado)

("Juno i Júpiter", Galvin Hamilton)

Circo Máximo

Hola, em dic Marc Larraz de 4t d'ESO "A". A continuació us parlaré sobre l'obra Circo Máximo de Santiago Posteguillo. He arribat a conèixer aquest llibre gràcies a la recomanació que la Gemma ens va fer a classe. Volia que ens interesséssim més en com vivia la gent, els esclaus, emperadors... i com era l'època en la que l'emperador Marcus Ulpius Traianus governava. 

El llibre, com he comentat anteriorment, tracta sobre l'emperador Traianus i, paral·lelament, ens narra històries que es van enllaçant unes amb les altres. Algunes d'aquestes serien: el crimen incesti (un dels pitjors crims i dels més castigats) que consistia en mantenir relacions amb un home tot i ser serva de Vesta i haver jurat no tenir-les, un àuria i les seves curses a cavall, com uns profetes intenten combatre l'"Anticrist", la vida dels dacis (un poble fronterís amb Roma) i les seves batalles...

Finalment dir-vos que us recomano el llibre, ja que, es molt interessant i entretingut i, contínuament, deixa el capítol en el moment més emocionant i això provoca un gran interès per saber com acaba. 

Santiago Posteguillo, autor de Circo Máximo

Pervivència clàssica en el cinema!

Com ja hem pogut comprovar en comptades ocasions, el nostre estimat món clàssic encara és present en la societat actual. El cinema, doncs, no és cap excepció. Al llarg de la seva història s’han fet nombroses adaptacions a la gran pantalla de les històries de la mitologia que tots coneixem.

El passat març es va estrenar la segona part de Fúria de Titans:  Ira de Titans.

Com a protagonista torna a aparèixer Perseu qui després de deu anys intenta portar una vida tranquil·la i relaxada. Els Déus, però, no el deixaran pas descansar ja que la fe perduda de la humanitat en ells els portarà a perdre el control dels titans.

Trobarem en aquesta emocionant pel·lícula de caire mitològic, a personatges coneguts com Zeus, Cronos, Hades, Posidó, Ares, Andròmeda i molts més! Podrà Perseu lluitar contra la ira dels titans?

Si en voleu conèixer la resposta ja sabeu el que toca! És una bona excusa per fer una parada a les nostres atrafegades vides i gaudir d’una tarda de cine sense oblidar el món de les clàssiques!

Aquí us deixo el trailer:

Pervivència clàssica en els perfums!

Com hem pogut veure, últimament, en els anuncis televisius cada vegada més hi trobem elements de pervivència clàssica. El que avui vull destacar és el de l’anunci de DOLCE & GABBANA The One Sport, una nova fragància d’aquesta marca tant coneguda que no ha trobat millor lloc per fer un anunci que el mateix amfiteatre de Tàrraco. No n’hi ha cap dubte, aquest amfiteatre és diferent als altres, sobretot per les seves vistes al mar Mediterrani. Fet que demostra irrefutablement que és Tàrraco.

Crec que fets com aquests demostren que la cultura clàssica encara és vigent avui en dia.

Us deixo el vídeo perquè el pugueu gaudir!

Tour per Tàrraco

El passat 17 de febrer els alumnes de 4t d'ESO de Llatí vam visitar Tàrraco.
Ja que el Dani i el Sergi ens han parlat d'allò que vàrem veure, jo us deixo el reportatge de la jornada. Espero que us agradi!

Amanda Soriano (Llatí 4t d'ESO)

LA MEVA TÀRRACO

Fa molts anys que admiro aquesta bella ciutat, la seva gent , les seves cases i tot el que l’envolta, es la ciutat de Tàrraco.

Encara recordo els crits de les feres que lluitaven a l’amfiteatre i els cops d’espasa dels gladiadors més valents que havia vist mai, també recordo aquelles fabuloses carreres al circ i aquell fabulós mite de Fedra i Hipòlit que encara, avui, viu en el record de tots nosaltres.

M’agrada escoltar la gent que passa pel fòrum i els nens jugant i cridant. La gent em mira com si fos més que ells , però la veritat és que jo sense ells no sóc res. Em sento protegit amb aquestes muralles que han resistit tants anys i els que han de venir.

He sabut que a la ciutat i posaran un arc, crec que es mereix dos. M’agrada l’olor del mar i sempre miro les embarcacions que vénen plenes d’àmfores de vi.

Quins records de la ciutat que un cop fou capital de la Hispània Citerior, però no només Tàrraco sinó també les vil·les que l’envolten com per exemple la vil·la dels Munts i aquell fabulós aqüeducte que ens porta l’aigua fresca i la més bona de l’imperi.

Us preguntareu qui sóc jo, no?. Només sóc un estàtua oblidada pel pas del temps!

Sota Terra: Oristà, romans al Lluçanès?

Què hi feien, els romans, fa dos mil anys en un paratge aïllat del Lluçanès?

A Oristà, al Lluçanès, han aparegut restes de ceràmica romana. Corresponen a una vil·la? A un campament? A una ciutat? Què hi fan els romans al Lluçanès, tan lluny dels llocs on se'ls situa habitualment. L'equip de "Sota terra" es desplaça fins aquest indret per tal de determinar si es tracta d'una vil·la romana o d'algun altre tipus d'assentament. Les restes arqueològiques ens reserven més d'una sorpresa. Potser a Puig, ciutat, hi va haver alguna cosa més que un simple assentament romà. Sembla que, a més de ceràmiques, també s'hi troba material bèl·lic de les legions romanes.

Potser som davant d'un episodi fins ara desconegut de la presència romana a les nostres terres?
Què en penseu?
Daniel Cortés 4t B

Crònica d'un dia a Tàrraco

Fotografia feta per Àlex Rovira

9.00: Arribem a Tàrraco.

L'hora que és, i l'estat del cel fan que estiguem molt adormits, però tot i això tenim moltes ganes de veure les pervivències clàssiques de la ciutat de Tàrraco.

Sense baixar de l'autocar veiem les muralles de l'antiga Tàrraco.

9.05: Ja hem baixat de l'autocar i hem trobat... L'AMFITEATRE!!!!!!

9.15: Hem d'esmorzar en una plaça prop de l'amfiteatre així que tenim temps d'observar-lo

10.00: Ja estem a punt per a començar la visita cultural. Comencem visitant l'amfiteatre.

10.05: Mentre seiem a les grades des d'on els nostres avantpassats romans observaven els espectacles, el guia es presenta i fa la introducció. Ens explica l'origen de Tàrraco (que els de llatí ja coneixem).

10.30: Baixem a l'arena i ens sentim com a autèntics gladiadors.

10.50: Entrem al circ i quedem parats de veure que només se'n conserven una part de les grades. Preguntem al guia: "Què ha passat amb la resta del circ?"
Ens respon que actualment es troba sota un bloc de pisos.

11.20: A través del circ entrem al Pretori i pugem a la seva terrassa on podem veure una fantàstica vista de la ciutat de Tàrraco.

Fotografia feta per Àlex Rovira

11.40: Entrem al Museu d'Arqueologia on veiem un audiovisual. A la façana observem la següent inscripció:

Tàrraco va ser obra dels Escipions

12.20: Visitem la sala d'escultures i busts del museu

13.10: Comencem a caminar cap a la zona de les muralles.

13.40: Arribem a les muralles. El guia ens explica el seu origen i característiques.

Per fi veiem la Torre de Minerva:

14.15: Ja s'ha acabat la visita, ara tenim una hora per dinar. Molts aprofitem per endinsar-nos a la Tarragona del segle XXI

15.15: Marxem amb l'autocar satisfets d'haver aprés tant sobre el món clàssic.

PERSEU I MEDUSA

Al mont d'Atles vivien unes germanes espantoses, la pitjor s'anomenava Medusa i del seu cap en comptes de cabells hi sortien serps vives. La característica principal d'ella era que quan mirava, cara a cara, a un home el petrificava.

Molts guerrers van intentar matar-les moltes vegades, peró ningú ho va aconseguir. Fins que un dia Perseu, fill de Júpiter, que anava ben armat, ho va aconseguir.

Sebastià Giralt

Flòrencia, Tosacana

Tenia una espasa que li va regalar Mercuri. Tenia un escut i unes sabates alades.

Perseu va arribar allí on Medusa estava instal·lada sense apropar-se molt. Només amb una precaució, no mirar-li directament als ulls

Va utilitzar l'escut com a mirall perque ella mateixa es petrifiqués.

Medusa va començar a cridar i a dir coses espantoses. Al final, cansada, es van adormir els seus ulls i les serpotes dels cabells.

Va ser llavors quan Perseu agafant l'espasa i tallà el cap de Medusa. Perseu va conservar el cap de Medusa tota la vida per utilitzar-lo contra els seus enemics.

La gosadia d'Aracne

Aracne era una jove que vivia a la zona de Lidia i que els déus havien dotat amb l'habilitat per a teixir. Una vegada, després de veure les seves flagrants obres, li van dir que semblava que fos deixebla de la mateixa Atena. Ella, conscient de la seva mestria, deia que no tenia cap mestre, i es considerava millor que la dea protectora de les teixidores. Atena, al sentir això, es va enfadar molt, ja que un humà no era millor que un déu en res. Llavors Atena, vestida de vella, va anar a dir-li a Aracne si era millor que Atena, i ella va contestar que sí, i si no era així, que la mateixa Atena anés a competir amb ella. Tot seguit, la dea es va treure la disfressa de vella i va desafiar-la. Aracne va filar tots els actes deshonrosos dels déus, els amors de Júpiter (Ío, Cal·lipso, Europa, Dànae...) els d'Apol·lo, etc.

Atena va filar la seva victòria com a deessa protectora d'Atenes, i les metamorfosis i càstigs de qui havien desafiat als déus. Al final de la competició, es va veure que la tela d'Aracne era clarament superior a la de Pal·las Atena, que es va enfadar i li va picar a Aracne amb el volant repetidament. Aquesta va fugir de la dea i es va penjar. Atena no la va deixar morir (no deixava de ser la protectora del talent) i la va transformar en aranya. (Arachne, de Rubens, 1626)

Els amors de Júpiter: Io

Pare per fi m'has trobat! M'agradaria poder parlar i explicar-te com va passar tot i que jo no volia abandonar-te sense avisar. Una tarda estava al bosc i aparegué Júpiter, el déu del llamp i el ceptre celestial, jo vaig intentar fugir, però ell que és poderós, va fer que una boira espesa ens envoltés i aprofitant el meu desconcert em va fer seva.
Juno va sospitar i Júpiter per amagar l'engany em transformà en vedella. Però Juno, que és molt llesta, se'n va adonar i em va allunyar del seu marit i em va confiar a Argos, el meu vigilant fins ara, que té cent ulls i es impossible de burlar!

Andrea Shiavone. Paisaje con Júpiter e Io. Oleo sobre lienzo.

Tempvs fvgit irreparabile, blog de Paco Hidalgo.

Tant de bo t'ho pogués explicar, però no puc, perquè de la meva boca només en surten mugits. Ara, Argos, ens intenta separar! Espero que Júpiter tingui clemència, però amb els seu intent d'ajudar-me només ha aconseguit enfadar més a la dea de la maternitat, que em fa anar mugint de dolor per tot el món.
Júpiter, si us plau, acaba amb el meu patiment, t'ho suplico!

Gràcies! Per fi ja puc parlar i torno a ser humana. Mentre marxaré a Egipte a donar a llum a Èpafost, el fruit del nostre engany.
Només espero que ell no n'hagi de patir les conseqüències!

Filèmon i Baucis (Metamorfosis d'Ovidi 8, 611-724)

Jupiter un Merkur bei Philemon und Baucis,
Andrea Appiani

Júpiter i Mercuri van baixar de l'Olimp a una terra anomenada Frígia. Van anar demanant hospitalitat de casa en casa però ningú els obria. Només els van obrir una parella d'ancians que havien viscut sempre sols, Filèmon i Baucis. Tot i que no tenien gairebé res, els van oferir el que podien. En seient, un foc i una mica de menjar. El déus, en agraïment, van transformar la seva petita cabana en un temple, destruint el territori frigi. Tot seguit, els van concedir un desig. Ells van demanar ser els sacerdots del temple fins al moment de morir junts. Van viure molts anys fins al dia de la seva mort que es transformaren en...
Ho esbrines?

el instante y la diversidad, Jorge Morrone

Licàon

El Caos era l’origen del món. La creació de l’univers va ser cosa d’una força superior i va crear tot el que nosaltres tenim ara.

Quatre edats van haver-hi: l’edat d’or, que va ser la primera, després l’edat de plata, la tercera la de bronze i l’ultima la de ferro que va ser la pitjor de totes. Va ser l’última que Júpiter decidí destruir-la perquè hi hagués una millor. Va provocar un diluvi quan s'assabentà de totes les ofenses que s'estaven duent a terme.

Júpiter baixà al món dels mortals com a home i anà a la casa de Licàon, on es presentà com a déu. Com que aquest no es va creure que era un déu, volia matar-lo un cop arribés la nit per demostrar que no era immortal. Però, Júpiter s'adonà i esfondrà la casa de Licàon. Aquest fugí, i en intentar parlar observà que sols podia emetre udols i les seves extremitats es van convertir en potes i ja no tenia roba sino pèl.
Només es podia reconèixer que era ell perquè conservava els seus pèls grisencs i la violència i fúria d’abans.

PÍRAM I TISBE

Píram i Tisbe es una de les narracions que componen l’obra Metamorfosis creada pel poeta Ovidi, nascut l’any 47 a.C , prové d’una família adinerada. De gran va rebre una acurada educació que el va permetre convertir-se en advocat.Pocs anys després va ser exiliat pel rei, per causes desconegudes. Va ser durant aquest periode que escriví els seus millors poemes.Va escriure sobre temes romàntics, amb el preodimini de poemes dedicats a dones i sobre tot va escrire sobre mitologia. N’es exemple el llibre metamorfosis.Les Metamorfosis és un poema narratiu en quinze llibres que descriu la creació i la història del món, fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma. Probablement va ser escrit entre els anys 2 i 8 aC. Encara avui en dia es pot considerar una de les obres de mitologia més popular i influent de la poesia medieval.

RESUM DEL MITE

El mite de Píram i Tisbe és una história d’amor. Com a conseqüència del desacord de les famílies dels dos enamorats aquests es veuen obligats a trobar-se d’amagat. En una d’aquestes trobades Tisbe es topa amb una lleona que per sort no l’ataca i marxa tacant el mocador de sang. Quan Píram arriba al bosc i es troba amb el mocador ensangonat, immediatament pensa que Tisbe a estat morta per un animal. Dominat pel dolor decidéix treures la vida clavant-se la seva espasa sota l’arbre de fruits blancs. Tisbe, preocupada pel retard del seu estimat s’endinça al bosc per cercar-lo i el troba agonitzant sota l’arbre. Quan comprén la causa de l’acte de Píram s’uneix amb ell a la mort.
Sota l’arbre, resten els cosos sensa vida dels enamorats, i els fruits que anteriorment eren blancs es tornen negres.

PERSONATGES

Píram: És un jove valent i apasionat capaç de fer qualsevol cosa per la dona que estima fins al punt de treures la vida.

Tisbe: És una jove dolguda perque no se li permet estimar lliurement. És valenta a l’hora de fugir de casa i apasionada i fidel quan pren la decisió de treuse’s la vida juntamnete amb el seu amant
Ambdós són personatges revels ja que superposen l’amor que senten s’un epr l’altre a la prohibició dels seus pares.

Lleona: En aquest cas, la lleona és símbol de mort i unificació. De mort, perqué és la encarregada de conduïr als dos enamorats a un final tràgic. I d’unificació perqué, malgrat aquest final, els amants aconseguèixen romandre junts encara que sigui en l’àltre vida.

PERVIVÈNCIA EN L'ART

-Literatura

En literatura podem trobar diverses adaptacions i interpretacions d'aquest mite.

Una de les obres més importants en la literatura anglesa és Romeu i Julieta de William Shakespeare. Aquesta obra està totalment basada en el tràgic mite de Píram i Tisbe ja que l’argument de Romeu i Julieta tracta de la història d’amor entre dos joves enamorats, que malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar per el seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit de desafortunis conduirán la parella al final mes tragic i romántic: la mort.
No obstant, aquesta comparació no es evident durant tota l’obra. Es fácil de reconèixer el mite a l’inici, quan es presenta la situació dels enamorats i sobretot al final, quan actuen tal i com ho van fer els seus antecsors Pírem i Tisbe. Durant el nus de l’obra Shakespeare deixà correr la seva imaginació.

Fragment de l'obra Romeu i Julieta

Acte V

JULIETA
Marchaos, pues yo no pienso irme.
¿Qué es esto? ¿Un frasco en la mano de mi amado?
El veneno ha sido su fin prematuro.
¡Ah, egoísta! ¿Te lo bebes todo sin dejarme
una gota que me ayude a seguirte?
Te besaré: tal vez quede en tus labios
algo de veneno, para que pueda morir
con ese tónico. Tus labios están calientes.

GUARDIA [dentro]
¿Por dónde, muchacho? Guíame.

JULIETA
¿Qué? ¿Ruido? Seré rápida. Puñal afortunado,
voy a envainarte. Oxídate en mí y deja que muera.
Se apuñala y cae.

Però Shakespeare no només ens va inspirar en le mite de Pírem i Tisbe per a crear Romeu i Julieta. Encara el va poder utilitzar per a escruire Somni d’una nit d’estiu.
Aquesta obra teatral creada el 1595 consta de cinc actes i relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri y Helena. Els joves es veune obligats a casarse amb qui no volen estant enamorats d’altres persones. Es per aquest motiu que tots cuatre es reuneixen al bosc d’amagat i decideixen casar-se en secret amb les seves respectives parelles. Un cop allá els enganys de les fades i les pocions d’amor que els fan pendre els portarán a la confusió i l’oblit.

Al final de l’obra un dels personatges recita un fragment de Píram y Tisbe.

En la literatura castellana també podem trobar pervivència d’aquest mite a Los amantes de Teruel. La llegenda d’aquesta obra literària ens parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.
Diego vol casar-se amb Isabel, però el pare no ho accepta a causa del baix nivell econònomic. Tot i no acceptar-ho desde un principi li dona la possibilitat de en un plaç de cinc anys per conseguir un bon nivell economic. L’any 1217, el dia que es compleixen els cinc anys , Diego torna per retrobar-se amb Isabel . Al arribar a Terol es troba a Isabel recentment casada amb Pedro Fernàndez de Azagra ,germà del señor de Albarracín, ja que els pares d’ella havien estat presionant per accelerar la celebració d’aquest casament. Tot i així Diego no es rendeix i busca a Isabel, li demana un petó i ella li nega amb la resposta de que ara es una dona casada. Quan Diego escolta la resposta d’Isabel , mor al acte , de dolor.L’ endemà a l’enterrament, Isabel es presenta vestida de negre, es destapa el rostre i s’apropa a Diego donant-li el petó que li va negar en vida , desprès d’això ,ella també mor al acte per el dolor que sent al haver perdut al seu veritable amor.

En el segle XVII trobem un altre exemple de la pervivència del nostre mite.
La Fábula de Píram i Tisbe és un romanç de Luís de Góngora escrit l’any 1618 .Es tracta de l’ últim poema de gran importancia compost pel poeta granadí i explica la história de Pírem i Tisbe.

En aquest fragment podem observar com Góngora introdueix el mite:

La ciudad de Babilonia
-famosa, no por sus muros
(fuesen de tierra cocidos
o sean de tierra crudos),
sino por los dos amantes,
desdichados hijos suyos,
que, muertos, y en un estoque,
han peregrinado el mundo--
citarista dulce, hija
del Archipoeta rubio,
si al brazo de mi instrumento
le solicitas el pulso,
digno sujeto será
de las orejas del vulgo [...]

-Pintura

1.

(Tisbe escoltant per la paret. Pintor: John Watherhouse).

Nascut a Roma l’any 1849. Va ser un pintor anglès influenciat pel neoclacissisme victoirià i per l’impressionisme.

El quadre descriu el complicat mètode de comunicació entre els enamorats. Aquests han de parlar a través d’una escletxa en la paret que simbolitza l’única forma de llibertat.

2.

(Fresc trobat a Pompeia)

Aquesta pintura mural ens parla del moment final en què Tisbe se n’adona de que el seu enamorat s’ha tret la vida per la seva culpa i ella fa el mateix per unir-se a ell en la mort.

3.

(Pintor: Abraham Hondius,1640)

Pintor nascut a Rotterdam l’any 1640. Acostumava a pintar escenes de caça a més de personatges mitològics.
Descriu el moment en que Tisbe s’entrega a la mort amb el seu enamorat.

-Música

Benjamin Britten fou un compositor i director de música anglès durant el S. XX. La seva obra relacionada amb Píram i Tisbe va ser creada per a un festival d’estiu que se celebra a Londres com a commemoració de l’escriptor Shakespeare. Consistia en un petit fragment ‘opera cantat per quatre intèrprets i tocat per dos músics que representaven el mite.

Perseu i Medusa

Perseu era fill d'una dona mortal, Dànae, i del gran déu del cel, Zeus. El pare de Dànae, el rei Acrisi, havia sabut per un oracle que algun dia el seu nét el mataria i, amb por de que fos veritat, va apressar a la seva filla, Dànae, i expulsà a tots els seus pretendents. Però Zeus, era un déu que estimava als seus fills, i va ser així com va entrar a la pressó per alliberar a Dànae disfressat de pluja d'or. El resultat de la seva unió va ser Perseu.

Quan Acrisi se'n va adonar, va posar a Dànae i al seu fill en un cofre de fusta i els llançà al mar, però Zeus va enviar vents suaus perquè fossin portats fins a la vora d'una platja. Allà el rei els acollí amablement, i Perseu creixé fort i valent protegint a la seva mare, i quan la seva mare es sentí incómode per les insinuacions que no desitjava del rei, Perseu acceptà el desafiament de portar-li el cap de la Medusa Gorgona.

Aquí començà el camí de Perseu per intentar matar a Medusa, una bèstia que petrificava amb la mirada.

PERSEU I MEDUSA

Medusa era una germana mortal de les tres germanes Gorgones inmortals. Era d'una gran bellesa i va ser transformada en una bèstia, ja que els seus cabells van passar a ser serps verinoses, tenia ales de bronze per no poder volar i feia petrificar a tothom que la mirés per haver ofés a la divinitat Minerva.

Perseu havia de complir amb la promesa de tallar el cap de la Medusa. I va ser així com la va anar a buscar. Va aconseguir matar-la mirant-la pel reflex del seu escut, i quan estava dormida li tallà el cap.

PERSEU I ATLES:

Quan Perseu matà a la Medusa Gorgona, va partir cap a la terra on vivia Atles.

Atles era un home de tamany descomunal i el seu major tresor era el seu jardí amb arbres que donaven fruits d'or.

Perseu arribà dient que venia de visita, però Atles amb por que li robés algun dels seus preciossos fruits, el va expulsar.

Com que Atles era un gegant, Preseu no el va voler enfrontar, però li va oferir com a obsequi la caixa on tenia guardada el cap de Medusa. Quan perseu la obrí apartà els ulls i aixecà el cap de la Medusa. Al instant Atles quedà petrificat. Augmentà de tamany fins a convertir-se en la montanya de l'actualitat.

PERSEU I ANDRÒMEDA

Tornant del seu viatge, es va trobar amb una donzella molt maca encadenada a una raca que havia a la platja , esperant la mort a mans d'un terrible monstre marí. Va saber que es deia Andròmeda i que l'estaven sacrificant perquè la seva mare havia ofès als déus. Commogut per la seva situació i per la seva bellesa es va enamorar i l'alliberà petrificant el monstre amb el cap de la Medusa. Després tornà amb Andròmeda per presentar-la a la seva mare.

Aquest vídeo ens deixa un petit resum del mite de Perseu.

El mite i l'art:

PINTURA

- El cap de Medusa de Caravaggio (1597): és una tela transportada sobre post en forma de tondo.

- Perseu alliberant Andròmeda (1611): el pintor és Joachim Anthonisz i està pintada a l'oli sobre llenç.
Estil: Barroc.

ESCULTURA

- Bust de Medusa (1635-1645): Escultura de Gian Lorenzo Bernini. Es troba als Museus Capitolins.

- Escultura de Perseu i Medusa (1554). Feta per Benvenuto Cellini. L'escultura és de bronze. Es troba a la plaça de la segnoria, a Florència.

Treball realitzat per: Soraya Alfonsín, Paula Ivern, Alex Mendoza, Marina Saldaña i Mònica Turon.

Dafne i Apol·lo

Ovidi, ens explica que Apol·lo va voler competir amb Eros en l'art de llançar fletxes. Eros, molest

per l'arrogància d'Apol·lo, va idear venjar-se d' ell i per això li va llançar una fletxa d'or, que causava un amor immediat i també va ferir a la nimfa Dafne amb una fletxa de plom, que causava l’efecte contrari a la d’or. Així que quan Apol·lo va veure un dia a Dafne es va enamorar plenament i va començar a perseguir-la, però Dafne, que sentia l’efecte contrari, va començar a fugir d’ ell. La nimfa cansada de fugir d’ ell va demanar-li ajuda a Peneu, el seu pare, aquest va convertir a Dafne en llorer. Quan Apol·lo va arribar va veure com Dafne es transformava en llorer. Apol·lo es va abraçar a l'arbre i es va posar a plorar. I va dir: «Ja que no pots ser la meva dona, seràs el meu arbre predilecte i els teus fulles, sempre verdes, coronaran els caps de la gent en senyal de victòria».

En la mitologia grega i romana és un dels més importants déus olímpics. Apol·lo ha estat reconegut variadament com déu de la llum, el sol, la veritat, la profecia, el tir amb arc, la medicina, la curació, la música, la poesia, les arts, etc. Apol·lo és fill de Zeus i Letó i germà bessó d'Artemisa. La medicina i la curació estaven associades amb ell, ja fos directament o per mediació del seu fill. També era vist com un déu que podia portar la malaltia i la plaga mortal, a més de tenir el poder de curar-la. Entre els seus càrrecs Apol·lo tenia domini sobre els colons i era el patró defensor de ramats i rajades. Com a cap de les Muses actuava com déu patró de la música i la poesia. Hermes va crear la lira per a ell, i es va convertir en un atribut comú de Apol·lo. Apol·lo es representa com un deu alt, amb una gran bellesa i l’arc és la seva arma per excel·lència.

DAFNE

El nom de Dafne significa llorer en grec. Llorer és l'arbre d'Apol·lo, que sempre porta una corona d’aquesta planta.

LES SEVES NIMFES

-NIMFES DELS BOSCOS

Les dríades són filles de Zeus, el déu sobirà de la mitologia grega. No són immortals, però arriben a viure molts, molts anys, tants com el bosc que habiten. Els agraden especialment els roures sovint porten una corona feta de fulles d'aquest arbre. Encara que són amables i normalment no es barallen amb els humans, fan tot el necessari per protegir els seus arbres. Si algun bosc corre perill, les dríades es donen la mà i utilitzen tots els seus poders per tal de convertir-lo en un lloc terrorífic per als qui pretenguin destruir-lo. No es deixen veure fàcilment, encara que la gent tranquil·la i silenciosa de vegades les divisa movent-se entre els arbres.

-NIMFES DE L'AIGUA

Es creu que hi ha cinquanta nimfes marines, anomenades nereides, filles de Nereo, el vell savi dels mars. Comparteixen el seu nom amb els elementals de l'aigua. Viuen a la Mediterrània, són de gran ajuda per als navegants. Les nimfes que habiten els oceans són les oceániques, mentre que les nàiades són els esperits dels corrents d'aigua, de fonts, rierols i grans rius.

-ARTEMISA

Totes les nimfes, juntament amb les de les muntanyes, les nimfes dels arbres i les altres, segueixen a la deessa grega Artemisa, Diana en la mitologia romana. És la comoditat de la Lluna i una deessa mare, associada al camp i al culte dels arbres. És caçadora i protectora de les dones en el moment del part, dels nens i les cries dels animals.

PINTURA

Quadre pintat per Cornelio del Vos. Es troba al Museo del Prado, Madrid. És un pintor de l'escola de Rubens i per tant d'estil barroc.
Aquest quadre representa l’escena del mite d’ Apol·lo i Dafne on Dafne és perseguida per Apol·lo i transformada en llorer per Peneu, el seu pare.

Nicolas Poussin. Apollo and Daphne.
Museu: Museu Nacional del Louvre. Paris, França.
Estil: Barroc francés.

Aquest quadre pertany a la sèrie de dibuixos realitzats per Poussin, un artista francés. Es representa en aquesta pintura com un pintor de difícil accés, donat atès que la simbologia molt ben elaborada. No engloba només l’amor impossible d’Apol·lo per Dafne, la qual es troba a la dreta abraçada pel seu pare, el deu fluvial Peneu, , fill d’Oceà i Tetis i casat amb Creüsa el riu Peneu es troba a Tessàlia (Grècia). També hi surten Apol·lo amb el ramat, Mercuri robant-li una fletxa i la serp Pitó.
Poussin reflexiona aquí sobre les aspiracions incompletes de tota una vida, sobre el sentit del propi destí . Mitjançant la línia tremolosa característica dels últims dibuixos, es mostra com el Pintor filosòfic i moralista, ja que la seva creació esta feta per fer-nos reflexionar.
Les figures centrals apareixen ben destacades. Les figures secundàries han patit modificacions i novetats que en el mite no hi són presents. Per una banda veiem el final de la història, Apol·lo perseguint a Dafne. Al fons hi ha una figura asseguda en un núvol que dóna instruccions a una altra figura. Aquestes figures se suposa que representen la història de Io (amant de Zeus que va ser transformada en una vedella per tal de ser protegida per Hera, la qual va fer que Io marxés capa a Egipte) i l’home assegut degué ser Júpiter ordenant a Mercuri que porti a Io a Egipte, el qual recuperarà la seva forma humana i es transformarà en Isis.

Apolo persiguiendo a Dafne.
Autor: Giovanni B. Tiépolo
Lloc: Galería Nacional de Washington. H.

Tiépolo és el pintor italià més important del “barroco tardío”. En aquesta pintura veiem a Apol·lo amb una corona de llorer i amb una aurèola resaltada amb el color groc del mantell que envolta a Apol·lo. Apol·lo estén el seu braç cap a la seva estimada, Dafne la qual s’està convertint en llorer. Una de les seves cames és un tronc i les seves mans són les branques. Al costat de Dafne hi és el seu pare Peneu dèu del riu. Peneu està representat amb una vas de la qual surt aigua. Cupido s’amaga darrere el mantell que envoltava a Dafne per fugir de la ira del dèu Apol·lo.

Títol: APOLO Y DAFNE
Autor: Antonio del Pollaiuolo (1432-1498)
Localització: National Gallery – Londres
Aquest pintor i escultor, amb el seu germà Piero, van treballar a Florència a la segona meitat del s.XV i formen part del primer renaixement. Els seus personatges els vesteix amb vestits a la mode florentina de la seva època i els dóna l’aspecte idealitzat en aquest moviment. En aquest quadre veiem a Apol·lo intentant agafar a la seva estimada Dafne, que s’està convertint en un llorer. Es pot veure que els seus braços han estat substituïts per branques. El paisatge reflexat en el quadre es probablement la vall del riu Arno, als afores de Florència. Això d’incloure paisatges locals és un tret dels pintors del renaixement.

ESCULTURA

Ubicació: Galeria Borghese. Roma, Itàlia.
Autor: Gian Lorenzo Bernini
Estil: Barroc
Material: Marbre

En aquesta escultura es representa el mite d’Apol·lo i Dafne. El déu Apol·lo ha estat tocat per una fletxa d’Eros que inunda d’amor al déu per la nimfa Dafne, però aquest amor no és correspost, de manera que Apol·lo la persegueix. La nimfa, veient-se assetjada, invoca el seu pare perquè l’alliberi d’aquesta situació, i aquest la converteix en llorer davant dels ulls d’Apol·lo. Per això el llorer és la planta dedicada a Apol·lo, i amb una corona d’aquest es coronava als vencedors en els jocs grecs. Les dues figures formen una línia diagonal molt clara que formen els braços del déu i de la nimfa. L’obra és profundament barroca, perquè és un període de la història de l’art, que va ser un moviment cultural. Normalment en el barroc, es representa l’acte en el moviment en que el passa l’escena. Hi ha una clara contraposició entre Apol·lo, amb la seva cara de sorpresa i perplexitat davant el que està veient, i la cara de Dafne, en la qual la incredulitat i l’horror davant el que l’està succeïnt. Apol·lo és representat com un jove prim i home-dona, inspirat a l’Apol·lo Belvedere, obra hel·lenística o còpia romana.

Artista: Guillaume Coustou the Elder (1677-1746)
Descripció: podem deduir que Dafne és perseguida per Apol·lo.
Ubicació: Museu du Louvre (París),Es va confiscar, aquesta escultura, durant la Revolució Francesa i es va instal·lar al Jardí de les Tuileries (1798). Es va restaurar al museu de Louvre l’any 1940 gràcies a Pari Mutuel Urbain.

Artista: Jakob Auer

Descripció: A l'escultura podem veure a Apol·lo i Dafne. En aquest mite podem veure que Dafne es converteix en llorer.
Ubicació: Es troba al museu de Kunsthistorisches (Viena, Austria 1872-1891)

LITERATURA

FRANCISCO DE QUEVEDO: APOLO SIGUIENDO A DAFNE

Bermejazo Platero de las cumbres

A cuya luz se espulga la canalla:
La ninfa Dafne, que se afufa y calla,
Si la quieres gozar, paga y no alumbres.

Si quieres ahorrar de pesadumbres,
Ojo del Cielo, trata de compralla:
En confites gastó Marte la malla,
Y la espada en pasteles y en azumbres.

Volvióse en bolsa Júpiter severo,
Levantóse las faldas la doncella
Por recogerle en lluvia de dinero.

Astucia fue de alguna Dueña Estrella,
Que de Estrella sin Dueña no lo infiero:
Febo, pues eres Sol, sírvete de ella.

FRANCISCO DE QUEVEDO: A DAFNE HUYENDO DE APOLO

«Tras vos un Alquimista va corriendo,

Dafne, que llaman Sol ¿y vos, tan cruda?
Vos os volvéis murciégalo sin duda,
Pues vais del Sol y de la luz huyendo.

ȃl os quiere gozar a lo que entiendo
Si os coge en esta selva tosca y ruda,
Su aljaba suena, está su bolsa muda,
El perro, pues no ladra, está muriendo.

»Buhonero de signos y Planetas,
Viene haciendo ademanes y figuras
Cargado de bochornos y Cometas.»

Esto la dije, y en cortezas duras
De Laurel se ingirió contra sus tretas,
Y en escabeche el Sol se quedó a oscuras.

Aquests dos poemes de Francisco de Quevedo es troben al llibre de Fábula, un recull de poemes que parlen de mitologia.
En els dos poemes Quevedo parla en tercera persona, no es posa en la pell dels personatges, és un narrador extern.
El primer poema tracta de com Apol·lo està perseguint a Dafne, en canvi el segon poema parla de com Dafne està fugint d’Apol·lo.

GARCILASO DE LA VEGA

SONETO XIII

A Dafne ya los brazos le crecían

Y en luengos ramos vueltos se mostraban;

En verdes hojas vi que se tornaban
Los cabellos que al oro oscurecían
De áspera corteza se cubrían
Los tiernos miembros que aún bullendo estaban;
Los blancos pies en tierra se hincaban,
Y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
A fuerza de llorar, crecer hacía
El árbol que con lágrimas regaba
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
Que con llorarla crezca cada día
La causa y la razón por que lloraba!

Aquest sonet fa referència a l’amor no correspost, utilitzant la història de Dafne i Apol·lo, just abans que Apol·lo pugui assolir Dafne, la qual no estava enamorada d’ell, demana ajuda als déus i és transformada en llorer. Amb les llàgrimes d’Apol·lo, Dafne, ja convertida en llorer, creix. En el sonet Garcilaso explica la transformació de Dafne en llorer, les conseqüències d’aquest fet i com Apol·lo plora per aquest esdeveniment. Per tant, el tema del sonet és l’amor com a causant d’un mal, com és ara, la transformació de Dafne i la frustació per no conseguir el que vol. Hi ha un JO poètic que expresa els sentiments del text.

Eva Fernández - Ariadna Martí - Andrea Martí - Victor Marín

Mite d'Argos

Som l'Ada, l'Andrea, la Sofia i l'Álvaro. El nostre grup s'encarrega del mite d'Argos, del que us parlarem a continuació.

Aquest mite comença a la vall d’Hemòria,Tessàlia. Pel mig d’aquesta vall, travessa el riu Peneu, que té el seu origen al mont Pindos. Peneu, habita en una gruta de la vall, és pare de les nàiades, les nimfes dels rius i de les aigües dolces. Una d’aquestes nàiades, és Io.

Ínac, el riu Peneu, sempre està al fons de la seva cova, administrant justícia a les aigües, mentre les seves filles volten pels voltants del riu. Júpiter, un dia, la veu des de l’Olimp i baixa per prendre-la, dient-li: “Júpiter, per atrapar-la oculta la terra cobrint-la d’una espessa boira i li pren la virginitat.

Juno s’adona dels núvols de boira que han aparegut sobre la terra i que no han estat produïts ni per un riu ni per la humitat de la terra. Com que coneix les infidelitats del seu marit, comença a cercar-lo pel cel. Com que no el troba, comença a sospitar que l’està ultratjant. Baixa a la terra i ordena que la boira es retiri.

Júpiter, que ja havia pressentit l’arribada dores va fins al riu i esgarrifada veu el seu reflex. Amb la pota aconsegueix escriure a la sorra el que li havia passat i el seu pare corre a abraçar-la i li jura que la tornarà al seu aspecte real.

Mentre, Júpiter ha parlat amb Mercuri, missatger dels déus, per demanar-li que mati a Argos. Aleshores, Mercuri agafa la seva vara del son i tocant el flabiol aconsegueix que Argos quedi captivat pel so i caigui adormit.

ARGOS EN LA PINTURA

Jacopo Amigoni-Moor Park Museum

Aquesta pintura anomenada “Juno rebent el cap d’Argos” és del pintor italià Jacopo Amigoni. Pertany a l’escola veneciana i ha estat molt influenciat pel rococó. L’especialitat d’ Amigoni és l’ús del color i els seus retrats són especialment apreciats i valorats. En aquesta pintura d’oli sobre tela hi apareix Mercuri entregant a Juno el cap d’Argos, després d’haver estat enviat a matar-lo per Júpiter Actualment es troba al museu Moor Park, a Anglaterra.

Diego Velázquez - Museo del Prado

Aquesta pintura anomenada “Fábula Mercuri i Argos” és del pintor español Diego Velázquez. En aquesta pintura d’oli sobre tela es pot apreciar la tècnica evolucionada del final de la vida del pintor. Destaca sobretot la fluïdesa de les pinzellades i la transparència del colors. En un principi la vaca Io mirava en direcció totalment contrària, però més tard la va voltejar. Velázquez va oferir en aquesta obra la seva particular forma de veure el mite ja que al ser una pintura apaïsada en la qual el que destaca principalment són les dues figures humanes, els hi dóna un caire molt més humà que diví per la posició poc erguida dels seus cossos. Representa el moment del mite en que Mercuri està visitant a Argos per matar-lo. Actulament es troba al Museo del Prado.

Jacob Van Campen - Mauritshuis La Haya

Aquesta pintura del segle XVII s’anomena “Mercuri, Argos e Io” i és obra del pintor i arquitecte holandès Jacob van Campen. Actualment, es troba al museu Mauritshuis La Haya. És un oli sobre tela de grans dimensions, on l’autor dóna una imatge més pastoral al mite.

Peter Paul Rubens - Museo del Prado

Aquesta pintura, anomenada “Mercuri i Argos” pertany a la llarga llista de quadres supervisats per Peter Paul Rubens, pintada al segle XVII. Va ser un pintor de l’escola flamenca i en els seus quadres destaca sobretot la lluminositat, el moviment i els colors. Aquest quadre, com molts altres, ha estat supervisat per ell, però no pintat íntegrament per ell. En aquest quadre, a diferència dels altres que es troben del mite, Mercuri no apareix de manera dòcil tocant el flabiol, sinó que ja ha passat a l’acció i està a punt de tallar-li el cap per després entregar-lo a Juno.

Peter Paul Rubens - Wallraf Richartz

‘Juno i Argos’, és una pintura de Peter Paul Rubens, pintor alemany del barroc. Va ser un pintor que va intentar arribar a tota mena de temes diferents, un d’ells, la mitologia clàssica.

En aquest quadre podem veure a Mercuri, Juno i a Argos. És el moment del mite en què Mercuri entrega el cap d’Argos a Juno. Llavors Juno li arrenca els cent ulls a Argos i els posa a la cua dels paons reals, un dels seus símbols, amb l’ajut dels amorets, que són les figures de nens amb les qu als es representa a Cupido, déu de l’amor.

Al cel darrera l’escena, veiem un arc d’Iris, aquest és, com el seu nom indica, un símbol de la deessa Iris, missatgera dels déus i al servei de Juno.

Actualment trobem aquest quadre al museu Wallraf-Richartz, a Alemanya.

Abraham Danielsz Hondius - Web Gallery of Art

Aquesta pintura nomenada ‘Mercuri i Argos’ és d’Abraham Danielsz Hondius pintor que pertany a l’edat d’Or de la pintura Holandesa. A les seves obres destaquen escenes de caça i de gossos, però en menys intensitat també destaquen escenes de mitologia com en aquest cas.

En el quadre es veu reflexat el moment en que Mercuri, enviat per Juno, amb la seva música aconsegueix dormir a Argos. Darrera d’ells es veu una vaca blanca, Io.

Aquesta obra actualment forma part de la col·lecció particular en Web Gallery of Art.

Aquest imatge correspon a una gerra grega gravada amb una escena del mite d’Argos. És d’autor desconegut.

En aquesta gerra reconeixem a Argos, tot ple d’ulls, a Mercuri i a la vaca Io. Aquest és el moment en que Mercuri agafa a Argos i es decideix a matar-lo tallant-li el cap per després entregar-lo a Juno.

Hem trobat aquesta obra anomenada ‘Mercuri i Argos’, que no és d’època clàssica, sinó tot el contrari, ja que va ser pintada l’any passat, 2010, per Gabriel Alonso.

Gabriel Alonso és un doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. És un artista molt polifacètic ja que les seves obres tracten sobre temes molt diversos.

Aquesta pintura és sobre el moment, potser, més característic del mite d’Argos. És l’escena en que Mercuri va a trobar-se amb Argos i l’intenta dormir amb la seva flauta (la trobem al terra) per després matar-lo i portar el seu cap a les mans de Juno.

Música

Hem trobat un grup de música que té molt a veure amb el mite, ja que totes les seves cançons ens deixen alguna pinzellada d’un moment diferent del mite, però no sols del d' Argos, sinó que també d’altres mites com el de l’entrada del cavall gegant de fusta a Troia. Aquest grup de música es diu “Los Secretos de Árgos”.

Una cançó d’un grup actual que hem trobat, ha estat “God of Thunder” del grup de música estadounidens “Kiss”.

Aquest grup de música, tot i ser líder d’audiència en l’àmbit hard rock, ens deixa en cada cançó seva tot i tenint en compte la manera que ho fan un destell clàssic que ens fa tornar a l’època que es podia observar Zéus a l’Olimp.

Kiss-God of Thunder

Regions on s'ubica el mite

Tessàlia: Tessàlia és una de les 13 periferies de Grècia, que es troba subdividida en 4 prefectures. La capital regional és Larissa.

Peneu: El riu Peneu o Peneios fou el riu principal de l'Èlide. El seu afluent principal fou el riu Landon (que desaiguava al Peneios prop de Pilos).

Pindos: Pindos és una serralada del nord de Grècia que corre de nord a sud al llarg de 160 km, entre el mar Jònic i el mar Egeu, formant el centre del país, i sovint era anomenat a l'antiguitat "columna vertebral de Grècia”.