ARS AMATORIA: LLIBRE II – Retenir l’Amor

El segon llibre de L’art d’estimar d’Ovidi és un conjunt de consells dirigits als homes per a retenir l’amor de la seva estimada.

 Per explicar com s’ha d’evitar la fugida de la dona, l’autor fa una comparació amb el mite de Dèdal i ícar:

(La caiguda d'Ícar, Jacob Peter Gowy)

Ícar era el fill de Dèdal, que va ser l'inventor i arquitecte del laberint de Creta, on hi estava tancat el Minotaure. Teseu va matar al monstre, i després, Minos que era el rei de Creta, va culpar Dèdal dient que havia sigut ell qui l'havia matat i va tancar-lo a ell i al seu fill dins del laberint de Creta. Però com que Dèdal era molt hàbil en recursos, va saber construir unes ales amb plomes d'ocells unint-les amb cera. Ell i el seu fill se les posaren a les espatlles, però abans de pendre el vol, Dèdal li va aconsellar al seu fill que no volés massa enlaire, ni massa a prop del mar. Ícar, no fent-li cas, va volar massa a prop del Sol, y la calor del sol va fer que la cera es fongués. Llavors Ícar va caure al mar, y des d'aquell moment, s'anomena mar d'Icària.

Amb aquest mite es pot veure la comparació de les ales utilitzades per Dèdal i Ícar amb les ales del déu Amor.
 

(Paisaje con Cupido, Bartolomeo Schedoni)

Per retenir l’amor no serà útil la pràctica de la bruixeria, ni de les seves herbes ni encanteris.  Has de ser amable, no servirà la teva bellesa, ja que això va minvant amb el pas del temps. És més important l’esperit que els béns del cos. Per això has d’aprofundir en el teu caràcter que és perdurable i només ell t’acompanya fins a la prima suprema.

Com a exemple, ens parla de les habilitats d’Ulisses, l’home amb el do de la paraula, que no es preocupava per la bellesa. Es podia veure amb Calipso la qual es trobava baix l’encanteri de les seves paraules i volia escoltar totes les seves aventures contínuament. 

(Ulysses i les sirenes, Herbert James Draper 1909))

Les males paraules, els conflictes i les baralles han d’apartar-se de l’home i aparèixer paraules dolces i tendres. Han de tenir a les esposes contentes així que els homes han de fer-li afalacs i insinuacions i paraules que li regalin l’orella per a que siguin contentes.

Ovidi no ensenya l’art d’estimar per als rics ja que són capaços de fer regals cars i no necessiten la seva art, sinó per als pobres. Ovidi es considera pobre però ha gaudit de l’amor. Els pobres regalen amb paraules i suporten molt més que els rics. Ovidi recorda que li va desfer el pentinat a una de les seves amants i el vestit va ser estripat, cosa que ell va haver de pagar.

Si la dona no acaba de caure en el seu amor ha de ser insistent fins que afluixi, però amb paciència. Totes les dones cauen, fins i tot la dona més esquerpa com era Atalanta de Nonacris, una noia caçadora i verge. El seu pare va insistir que s’havia de casar: ella acceptaria casar-se amb aquell que la vencés en una cursa. Milanió la va vèncer i es van casar. 

L’home ha de fer el paper que la seva estimada li ha assignat. I ha de fer el que ella faci, si renega, ell també, si ella diu si, ell també, si plora, ell també… Ella ha de ser qui marqui l’expressió del seu rostre.                                                                         

 L’ha de deixar guanyar sempre. Ha d’aguantar-li el para-sol, obrir-li pas entre la gentada, acostar-li un reposapeus al flonjo del triclini, i posar o treure les seves sabates.                                   

Quan la dona es queixi de fred li haurà d’escalfar les mans amb el pit. Encara que sigui humiliant seria recomanable que li sostingués el mirall.

(La donzella de Nanocris, Virginia Seguí)

Si vol que l’home vagi al fòrum, haurà d’arribar sempre abans de l’hora assenyalada i no te es mourà i esperarà fins l’últim moment. Si mana que vagi a algun lloc, haurà de córrer per arriba immediatament. Si li crida de nit, acudirà encara si és fora de la ciutat. L’Amor odia els mandrosos. Si no té vehicle anirà a peu i res el detindrà.

L’amor no és per als covards ja que haurà de suportar moltes coses per la seva dona. Deixar enrere l’orgull per mantenir viu l’amor i  lluitar contra tota tempestat per ell, seran accions que hauran de fer. Ella es posarà contenta si ha sigut la causa de que l’home s’exposés al perill, serà una prova d’amor. Com va fer Leandre que travessava cada nit l’Hel·lespont nedant per tal de visitar la seva estimada Hero.

Has de començar amb les serventes de més categoria. Els saludaràs a cadascú pel seu nom i estrènyer-los les mans per fi de guanyar-te l’adhesió i si un esclau t’ha afavorit li donaràs un petit obsequi el dia de la Fortuna i si és una esclava fes-li arribar el dia en què l’exèrcit gal rebé el seu càstig. Guanya-te’ls, inclosos el porter i l’encarregat de vigilar l’alcova.

A l’amant no se li fa un regal caríssim. Escollir un senzill però oportú serà el millor. Quan arribi l’època dels fruits, li donarà un cistell de productes del camp. Un altre regal pot ser adreçar versos amorosos recitats per l’home accentuant-ne l’aspecte apegalós.

Allò que hagi de fer per ell mateix o cregui útil, haurà de donar-li la volta i fer creure que s’ho demana la seva noia. Per exemple si vol donar-li la llibertat a un dels seus esclaus o si perdona el càstig a un criat. Ha de figurar que la qui mana és ella. Si vol conservar la noia ha d’aconseguir que ella imagini que es troba atrapat per la seva bellesa. Li haurà de dir galanteries per a que es senti bé. Per exemple admirarà els seus braços quan balli, quan canti demanarà més. A més, seria bo que venerés les passions amoroses i relacions íntimes.

Quan la seva estimada pateixi de malaltia, el seu home l’haurà d’acompanyar en tot moment, fer promeses als déus per a la seva cura. Així la dona veurà la seva preocupació, però no ha de ser excessiu en els seus serveis.

(El amor de Helena y Paris, Jacques-Louis David)

La dona ha d’acostumbrar-se a l'home, veure’l cada dia i escoltar-lo. Un bon senyal serà quan la seva estimada el trobi a faltar perquè significarà que l’estima i li preocupa la seva absència. Però l’absència no ha de ser llarga perquè sinó la dona pot trobar a un altre home, com va ser el cas d’Hèl·lena, Menelau i Paris.

Ovidi no preten censurar l’amor cap a més d’una dona, però si aconsella que la falta comesa sigui encoberta. Mai has de regalar un objecte que una altra dona pugui reconèixer, ni veure les noves amants en un lloc i a una hora en les quals ja t’havies citat amb una altra anteriorment, pots ser enxampat. També has d’anar amb compte quan escrius una carta, ja que les dones tenen la capacitat de llegir més enllà d'allò que tu has escrit.

En cas que la vostra falta sigui descoberta, negueu-la amb insistència. Tampoc no canvieu la vostra manera de ser, no intenteu ser més amables ni afalagadors, això us inculparia.

És important que al llit no donis senyals d’haver estat amb altres dones, així se’t recomanen una sèrie d’herbes estimulants.

En alguns casos, pot passar, que l’amor sense rival es llangueix. És llavors quan has de fer que la teva dona s’assabenti de la teva falta i així senti temor de perdre’t.

No has de deixar que arribi la ira al seu cos, quan ella comenci a queixar-se, abraça-la, besa-la mentre plora i dona-li els plaers de Venus en aquell mateix moment. Quan ella s’hagi enfurit tant que fins i tot et sembli una enemiga demana-li el pacte de la unió amorosa, així i només així, morirà la Concòrdia i naixerà la Gràcia entre vosaltres.

Tal com a l’inici del món, femelles i mascles van aprendre sense cap mestre el que havien de fer per sentir el plaer. És això el que has de donar a la dona per reconciliar-te després de la teva infidelitat, aquesta medecina és millor que la de Macàon fins i tot.

Apol·lo em va parlar del seu temple, allà hi havia una inscripció que deia que cadascú s’havia de conèixer bé a si mateix. Fins que una persona no es coneix bé a si mateixa no podrà estimar de debò i sabrà ser adequat. A qui els Déus hagin dotat d’una manera que aprofiti aquest dot, però que no tracti de fer allò pel que no te dot.

L’amor produeix molt sofriment, però que aquest no et faci caure, ja que amb aquest art d’Ovidi, aconseguiràs allò que desitjas. Que no t’importi ser rebutjat una i altra vegada, ni t’ha d’importar arrossegar-te per la teva estimada, ni tampoc que et deixin anar alguna mentida perquè ella no et vol veure. Mai deixis de mostrar-li el teu amor i de regalar-li les roses més boniques. Ella decidirà quan entres a casa seva i també quan surts.

Si et trobes amb un rival, suporta’l, llavors trobaràs la victòria. Mai vulguis enxampar la teva estimada amb un altre home. Si t’és infidel que pensi que t’enganya ja que l’amor creix quan són sorpreses.

(Marte, Venus y Cupido, Tiziano)

Ovidi ens explica ara l’adulteri més famós de l’Olimp, Venus enganya al seu marit Vulcà amb el Déu Mart. Venus mantenia cites secretes amb Mart sense que el seu marit Vulcà s’assabentés, però van ser enxampats pel Déu Sol. Aquest va parlar sobre el seu descobriment amb Vulcà (conducta desaprovada per Ovidi). Vulcà llavors va parar un parany a  la parella. Va posar al seu llit un seguit de llaços invisibles i va fingir un viatge a Lemnos. La parella d’amants va acudir a la seva trobada. Tots dos jeien completament nuus al llit, agafats pels llaços que havia desat allà Vulcà. Ell aleshores va reunir allà mateix tots els Déus. Els amants estaven totalment avergonyits, no podien tapar ni els seus rostres ni les seves parts íntimes. Però a partir d’aquest moment, allò que feien d’amagat ja no era cap secret i ja no ho mantenien en secret. Vulcà s’adonà que aquella acció seva havia estat un error i s’empenedeix greument.

Ovidi aconsella evitar les farses sobre aventures que no han existit, també ens diu que no s’han de destapar els defectes de la dona, ni tampoc parlar-li de la seva edat. Tots els seus defectes haurien de ser atenuats amb les paraules.

Al final del llibre Ovidi ens parla sobre les relacions sexuals a la parella. Segons Ovidi es important que aquestes donin plaer tant a l’home com a la dona.

Acaba el llibre auto proclamant-se gran amant i gran mestre de l’art d’amar. 

Eva Fernández y Sofía Pérez      2n Batxillerat C

Ars Amatoria: Llibre I

Introducció “Si algú d'aquest poble no coneix l'art d'estimar, que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi”.

Ovidi redacta el que és “art” per a ell. “Amb art es mouen ràpides les embarcacions” “amb art es desplacen lleugers els carros” “amb art ha de ser regit l'Amor”

Apareix, per poder definir l'amor, Automedon (conductor del carro d'Aquil·les), Tifes (timoner de la nau Argó), Venus (la deessa de l'amor i mare de Cupido.), Hèctor (fill del rei de Troia), Febus (apel·latius per Apol·lo), Clio (musa de la història).

Ovidi diu que no farà cap delicte escrivint aquesta obra. És una justificació a la nova llei d'August.

L'obra s'inicia amb una explicació de tot l'argument.

Ovidi s'adreça a l'amant com un soldat.

Primer de tot trobar allò que vols estimar;a continuació convéncer la noia que estimes i darrer lloc, aconseguir un amor durador.

(Luca Giordano, El rapte d'Hèlena)

En el primer llibre explica com trobar allò que vols estimar. No vindrà a tu, has de buscar la noia amb els teus propis ulls. T'has d'assabentar en quin lloc es poden trobar forces noies.

Tenim uns altres referents sobre la mitologia. Parla de Andròmeda (filla del rei d'Etiòpia) i del rapte d'Hèlena per Paris).

“Paris, va seduir Hèlena gràcies a la seva bellesa, augmentada per les arts d’Afrodita. Escaparen cap a Troia, havent-se apoderat, a més, d’una bona part dels tresors de Menelau. El troians acceptaren els fugitius a Troia, ja que els encisos d’Hèlena els van fer oblidar els perills a què els exposava la follia de Paris.”

Depèn del lloc on vagi a buscar, trobarà el que vulgui trobar. Si busca noies joves, en trobarà moltes. Si en canvi, busca noies més madures, en trobarà moltes més.

Anar al teatres semicirculars.

Són molt productius. Allà trobaràs a qui estimar, algú per divertir-se, algú a qui tocar una sola vegada, algú a qui vulguis retenir.

Les noies van ver veure però també per ser vistes.

(Jacques-Louis David, El rapte de les Sabines)

Apareix una comparació amb Ròmul i anomena el rapte de les Sabines. “Ròmul, el primer rei i fundador de Roma, per portar dones a la nova població que havia fundat amb fugitius i delinqüents, va convidar els Sabins a visitar la ciutat i assistir a unes grans festes, les Consolaries, en les quals hi hauria jocs i funcions de teatre. Mentre els homes estaven entretinguts en els jocs, els romans van raptar les esposes i les filles dels Sabins, De primer, aquestes estaven horroritzades dels seus raptors, però Ròmul, amb paraules amables, de seguida va convèncer-les que havien d’acceptar la seva nova situació. “

El circ

El circ pot encabir molta gent, té moltes possibilitats.

Seu vora a la teva estimada. Busca un tema de conversa amistosa. Pregunta-li quin són els cavalls que vénen i de seguida vés a favor d'aquell del qual ella vagi.

Si se lo cau pols a la falda si ha de treure amb els dits, encara que no hi hagi, també.

Si se li cau el mantell li ha de recollir, i per recompensa podrà veure les seves cames.

Mira qui esta assegut enrere perquè no premi amb els genolls les seves espatlles.

Col·loca la mà com un coixí.

Mentre parla li toca la mà i demana pel programa.

La teva ment confiï que totes poden ser seduïdes.

Si els homes no fessin el paper de suplicants les dones ho farien.

L’amor furtiu

(León Auguste César Hodebert)

Bíblic (Βυβλίς) era filla de Milet (Μίλητος) i Ciànea. Biblis s’enamora del seu germà bessó Caune (Καῦνος), que la rebutja indignat i fuig feroçment de la casa. Biblis, com totes les enamorades, el segueix i el busca per tota l’Àsia Menor. Hi ha dues versions que diuen que Biblis es suïcidà durant la recerca, i d’altres que diuen que les nimbes varen aparèixer i la transformaren en una font.

Pel que fa a Caune, el seu germà bessó, se’n va anar a viure  a Lícia, on es casà i tingué un fill.

A Caune, se li atribueix la ciutat de Caunos (Καῦνος), que fou una ciutat de la costa del sud de Cària.

A Biblis, se li donarà una ciutat, la de Biblos (Βύβλος), l’actual Gubayl, que està situada al Líban, vora el mar Mediterrani, i fou un dels ports fenicis més importants.

(Mapa de Biblos)

El consell d’Ovidi ens diu que l’amor furtiu agrada tant als homes com a les dones. I que les dones ho desitgen d’amagat, al contrari dels homes, que no saben dissimular i no l’oculten. Si tots els homes no supliquéssim abans que les dones, aquestes de seguida serien vençudes i farien el paper de suplicant.

També apareix la història de Mirra: “Enamorada del seu propi pare, comptà amb la complicitat de la seva nodrissa per ajaçar-se amb ell fent-se passar per una altra. Però Cíniras descobrí l'engany, i llavors hagué de fugir corrents perquè no la matés. En arribar al desert d'Aràbia, gràvida per l'incest, va suplicar la misericòrdia dels déus, que la van transformar en arbre de mirra. Al mateix temps, per un forat de l'escorça d'aquella planta va néixer el seu fill Adonis.”

 El mite al qual fa referència Ovidi té a veure amb la primera part del consell, on ens diu que les dones també senten l’amor furtiu i també els agrada, per això esmenta Biblis, que amava el seu germà bessó, i Mirra que estimava al seu pare. I aquests són, més que amors furtius, amors prohibits. Per això Ovidi esmenta també Mirra, ja que vol que sapiguem que, les dones també pateixen l’amor furtiu.

En la segona part del Llibre I, Ovidi parla bàsicament del que s’ha de fer i del que no és oportú per enamorar una donzella. Durant aquestes explicacions fa algunes comparacions mitològiques.

Seduir una dona

Seduir la serventa de la dona és un punt a favor

Se l’ha de corrompre amb promeses i així aquesta trobarà un moment oportú perquè la ment de la seva mestressa sigui seduïda.

Seduir a la dona depèn del dia

Un bon dia pot ser l’1 d’abril, festa de Venus. També durant les festes Saturnals, que es feien al circ, on es feia un mercat i es venien objectes de senzills com figures de fang.

S’han d’utilitzar les arts dels discurs

És molt important dominar la paraula. S’han d’evitar paraules rebuscades. El discurs ha de ser creïble, amb paraules dolces. Si ha llegit la carta i tot i això no vol respondre, la millor solució és esperar i procurar que llegeixi contínuament les paraules d’amor. Referint-se a aquest tema fa una comparació amb la fidelitat de Penèlope respecte Ulisses i amb la caiguda de Pèrgam (Troia) que tot i resistir finalment va acabar caient.

Els homes no necessiten arreglar-se per atraure una dona

Creu que ser un descuidat és més un punt a favor que no un punt en contra a l’hora d’atraure les dones. Critica als que segueixen la deessa Cíbile.

Cíbile era una deessa frígia. Els seus sacerdots eren l’arquetip de l’efeminament: eren castrats, i portaven les cames depilades. Fa una comparació amb Teseu, que tot i que era un descuidat, va aconseguir l’amor d’Ariadna.

Bacus ajuda als amants

Bacus, a més de ser el déu del vi, dóna una ajuda als amants. Així ho va fer amb Ariadna quan fou abandonada per Teseu a Naxos i aquest li va oferir el seu amor.

És important tenir en compte el mite del Minotaure:

En la mitologia grega, Posidó, déu del mar, va enviar un bou blanc al rei Minos de Creta perquè el sacrifiqués en el seu honor. Aquest en lloc de sacrificar-lo, el va guardar entre els seus ramats, provocant així la ira de Posidó. Es va venjar d’aquesta traïció fen que la dona del rei, Pasífae, s’enamorés bojament d’aquell toro blanc. De la seva unió va néixer el minotaure, que era un monstre amb el cos d’home però amb el cap de toro.

Posteriorment, Minos consultà un oracle, i ordenà a Dèdal que construís un Laberint i el monstre hi va ser tancat a dins.

Durant aquella època, hi havia una rivalitat entre Creta i Atenes pel domini del Mediterrani. Egeu, rei d’Atenes, sospitava que Androgeu, fill de Minos, planejava una rebel·lió contra ell. Androgeu va acudir un cert dia a Atenes per a participar en uns jocs, i Egeu va ordenar matar-lo.

(John Vanderlyn, Ariadna)

Minos viatjà a Atenes buscant una explicació i un culpable per a la mort del seu fill i com no va trobar ni una cosa ni l’altre, va decidir venjar-se. Minis envià una expedició de càstig que va assolar tota la regió i va imposar un tribut especial a Atenes. Aquest tribut consistia en què cada nou anys, els habitants d’Atenes havien d’enviar set nois i set noies a Creta, per ser menjats pel Minotaure.

Però Egeu tenia un fill anomenat Teseu i quan aquest tribut havia de ser enviat per tercera vegada, Teseu es va oferir voluntari per ser inclòs entre els elegits.

Un cop va arribar a Creta, Teseu conegué Ariadna, filla de Minos. Ariadna es va enamorar de Teseu i va decidir ajudar-lo i donar-li un cabdell de fil. Així, després de matar al Minotaure, Teseu podria trobar la sortida del Laberint, només seguint el fil que havia anat desenrotllant prèviament. Teseu va trobar el Minotaure, lluità i el matà, alliberant així els atenencs de pagar més el tribut de sang.

No obstant Teseu quan acabà la seva feina, abandonà a Ariadna que estava dormint i per tant no es va poder adonar de la fugida del seu amant i va permanéixer sota l’arbre de Naxos.

Diferents maneres d’enamorar

Si tens una bona veu, segons Ovidi has de cantar, o si tens els braços delicats, has de ballar; el seu consell és que agradis amb qualsevol habilitat.

Un element important és fer ús de l’eloqüència.

És important fer moltes promeses, doncs aquestes atrauen les dones. Tot i que siguin totalment falses, i que els vents (Nous Eolis) s’enduguin les paraules inútils i especialment els juraments.

(Peter Paul Rubens, El rapte de les filles de Leucip)

És important també que si una dona es tractada per un altre home i ho fa amb violència serà millor que no pas un que no, ella gaudirà i considerarà un regal aquesta vilesa. Posa l’exemple de Feble, una de les dues filles de Luci, que foren raptades pels seus cosins Càstor i Pòl·lux i que no els hi va desagradar.

L’enamorat ha d’estar pàl·lid, perquè així molts pensaran que no es troba bé.

Res atreu més que allò prohibit, cadascú busca el seu plaer i li agrada encara que vingui del dolor de l’altre.

Regina Loppacher i Mònica Turon

2n Batxillerat

L’ART D’ESTIMAR - OVIDI LIBER TERTIUS

“He donat als Dànaus armes contra les Amazones”

Així comença el llibre tercer de l’Ars amatoria d' Ovidi,  en el qual donarà els últims consells per ensenyar a estimar a les dones.

En aquestes primeres pàgines Ovidi fa referència als exemples de totes les dones que durant la història de la mitologia han estimat i han patit per amor.

Comença amb el poble de les amazones, aquelles dones que només tenien un pit, l’ofici de les quals era la guerra. Ens parla també de la jove y bella Hèlena, qui fou infeliç amb el seu vell marit, Menelau, fins que va trobar Paris. També fa referència a Penélope, muller d’Ulisses a qui va esperar durant vint anys i a Laodàmina, dona de Protesilau el qual va morir a la guerra de Troia.

“Els homes són infidels sovint, les tendres dones no tant”-Diu Ovidi. I ens recorda a Medea, abandonada per Jason i a Ariadna abandonada per Teseu a l’Illa de Naxos. I a la reina Dido, enamorada del seu hoste, Enees, qui es va suïcidar un cop ell va marxar.

I després d’aquest seguit d’exemples de la història, Ovidi, arriba  a una conclusió, l’explicació de que les dones hagin patit: “us diré el que us ha perdut: no sabeu estimar. Us ha faltat art, l’amor perdura amb art”

 I acte seguit entenem el motiu d’aquest llibre: “la Citerea (Venus) em va manar que les instruís (...) Llavors em digué: els teus dos llibres van convertir els homes en mestres, ara també has d’instruir l’altre part amb els teus consells”

A partir d’aquí Ovidi es dedica a intruir les dones en l’art d’estimar.

En primer lloc cal entendre la importància del tempus fugit i del carpe diem: “ja des d’ara recordeu-vos de la imminent vellesa, així cap moment se us escaparà.”- diu Ovidi, perquè “el corrent que ja ha passat, no torna enrere altre cop”. L’autor dona molta importància al fet d’aprofitar els moments presents perquè considera que amb el temps la bellesa desapareixerà i llavors no podran aprofitar la vida. Aconsella a les dones que no rebutgin cap amant ara que poden i que mirin de no tenir molts fills ja que els parts són una agressió per al cos.

Un cop arribats a quest punt Ovidi ha de donar consells de bellesa que comprenguin el vestit, el pentinat, les ungles, el riure, etc. Comença, doncs, pel cultiu personal.

Pintura del Fayum

“La bellesa és un regla diví” Ovidi aconsella a les dones de tenir cura dels seus rostres i de mantenir la seva bellesa i arreglar-se.

Fa referencia al passat de Roma, temps en els quals el cultiu personal- i això en serveix per a entendre els canvis socials y històrics- no era una preocupació. No obstant, “Ara Roma és d’or i posseeix les més grans riqueses del món que ha dominat.” Ovidi diu que se’n alegra d’haver nascut en la seva època la qual “s’adapta al meu caràcter” i aconsella a les dones que no es carreguin de joies sumptuoses perquè “les riqueses amb que ens voleu atreure, sovint ens espanten”

Pentinats romans

I parla, tot seguit del cabell: “que els vostres cabells no estiguin embullats” i fa tot un treball del pentinats que millor escauen a cada tipus de dona, de manera que “ a una cara allargada li escau una simple clenxa als cabells” o “les cares rodones requereixen fer-se un petit monyo a dalt de tot del cap” i fa referencia a Diana, deessa de la cacera qui, a l’hora de caçar recollia els seus cabells en una cua llarga. És important també, la referència als cabells tenyits. Sembla que en aquella època “la dona es passeja amb la seva cabellera espessíssima comprada” sense cap mena de problemes i que a més, acostumaven a tenyir els seus cabells amb herbes de Germània.

I parla més endavant del vestit i els colors de la roba de manera que aconsella que “els colors foscos van bé a les blanques de pell” de fet, Briseida, l’esclava d’Aquiles vestia fosca. “En canvi el blanc, afavoreix les morenes”

Tot seguit Ovidi parla del maquillatge i la neteja personal. “ “no us faci vergonya pintar-vos els ulls amb una mica de cendra o de safrà” i aconsella que es millor que l’estimat no trobi escampades ni desendreçades les pintures ja que no cal que se sàpiga si es va maquillada o no. Per que “hi ha moltes coses que és millor que els homes no sàpiguen, la major part d’elles ens decebrien si no les ocultessis en la intimitat.”

I continua amb un llistat de consells referits als peus i les mans, les dents, el riure i el plorar. A quests últims aspectes fa referencia dient que “l’obertura de la boca sigui moderada” i que “apreneu a plorar amb gracia”. De la mateixa manera que han d’aprendre a moure’s perquè “també en el caminar hi ha una part d’encant”

Túnica

I ens parla de les sirenes, essers mitològics que atreien els mariners amb la seva veu, per fer entendre la importància de la veu melodiosa de les noies. “que les noies aprenguin a cantar”. La música atrau. I en general la cultura és important, perquè Ovidi creu que una dona instruïda crida l’atenció. Una noia que llegeixi poesia i que sàpiga ballar “per tal que un cop retirat el vi del banquet mogui els seus braços si se li demana”

I no només aconsella sobre la cultura, també sobre el joc. Per a Ovidi “és lleig que una noia no sàpiga jugar. Jugant sovint sorgeix l’amor”

La túnica de Neso, Juan Giménez Martín

Aconsella a les dones que “defugiu els homes que exhibeixen la seva elegància i bellesa: el que us han dit a vosaltres ho han dit a mil noies.” I també que escriguin cartes als seus amants. “Torna-li resposta després d’una breu espera: l’espera sempre incita els amants”. Però aconsella que “ni et prometis fàcilment al noi que et demana ni tampoc li neguis amb duresa el que et demana”

Després fa una distinció entre els amants joves i els més vells i en la importància de saber actuar en una situació difícil com el descobriment de l’amant d’un marit gelós: “que la dona casada temi el marit: la vigilància de la dona cassada s’ha d’assegurar ” I Ovidi pot ensenyar a les dones a mentir de manera que aprenguin a amagar les cartes sota la roba i el calçat i a fingir que estimen el seu marit amb tècniques com: “que la dona miri tendrament al jove, sospiri profundament i li pregunti per que ve tan tard; que hi afegeixi llàgrimes...”

Explica la història de Céfal, qui va matar la seva dona Pricris, per una confusió, pensant que tenia un amant.

I tot seguit dona algun consell sobre la forma de menjar: “menja una mica menys del que puguis menjar”

I per acabar el llibre Ovidi ha d’aconsellar a les dones “que cada una es conegui a si mateixa” i, “segons el cos que tingueu, a agafeu determinades postures” de manera que cadascuna es senti còmoda com millor pugui, amagant el rostre, mostrant-lo, d’esquena, etc...

I el més important per a Ovidi es “que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris” i que “els amors agradin a tots dos per igual”

I finalment, un cop acabat el llibre s’acomiada tot dient:” Tal com abans els joves, ara també les noies, les meves deixebles, que escriguin en els seus trofeus: Nasó ha estat el meu mestre”

I amb això finalitza el llibre Ars amatoria, d’Ovidi el qual va ésser molt criticat en aquella època ja que en ell, i concretament en aquesta tercera part, Ovidi atorga una llibertat a la dona que en l’època d’August no era ni permesa ni acceptada. A més, cal destacar la importancia del llibre per tal de poder conèixer algunes de les costums quotidianes que fan referència al cultiu personal con el maquillatge, la roba, els cabells...Ovidi, amb aquest tercer llibre obre una petita finestra al passat de manera que poguem entendre com era la vida en la seva època.

I per tal que nosaltres poguem gaudir aprenent algunes coses més: Maquillatge a Roma, Les dones romanes i la donna romana

Antoni Enrubia i Elena Escubós

2n Batxillerat 

PÍRAM I TISBE

Píram i Tisbe es una de les narracions que componen l’obra Metamorfosis creada pel poeta Ovidi, nascut l’any 47 a.C , prové d’una família adinerada. De gran va rebre una acurada educació que el va permetre convertir-se en advocat.Pocs anys després va ser exiliat pel rei, per causes desconegudes. Va ser durant aquest periode que escriví els seus millors poemes.Va escriure sobre temes romàntics, amb el preodimini de poemes dedicats a dones i sobre tot va escrire sobre mitologia. N’es exemple el llibre metamorfosis.Les Metamorfosis és un poema narratiu en quinze llibres que descriu la creació i la història del món, fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma. Probablement va ser escrit entre els anys 2 i 8 aC. Encara avui en dia es pot considerar una de les obres de mitologia més popular i influent de la poesia medieval.

RESUM DEL MITE

El mite de Píram i Tisbe és una história d’amor. Com a conseqüència del desacord de les famílies dels dos enamorats aquests es veuen obligats a trobar-se d’amagat. En una d’aquestes trobades Tisbe es topa amb una lleona que per sort no l’ataca i marxa tacant el mocador de sang. Quan Píram arriba al bosc i es troba amb el mocador ensangonat, immediatament pensa que Tisbe a estat morta per un animal. Dominat pel dolor decidéix treures la vida clavant-se la seva espasa sota l’arbre de fruits blancs. Tisbe, preocupada pel retard del seu estimat s’endinça al bosc per cercar-lo i el troba agonitzant sota l’arbre. Quan comprén la causa de l’acte de Píram s’uneix amb ell a la mort.
Sota l’arbre, resten els cosos sensa vida dels enamorats, i els fruits que anteriorment eren blancs es tornen negres.

PERSONATGES

Píram: És un jove valent i apasionat capaç de fer qualsevol cosa per la dona que estima fins al punt de treures la vida.

Tisbe: És una jove dolguda perque no se li permet estimar lliurement. És valenta a l’hora de fugir de casa i apasionada i fidel quan pren la decisió de treuse’s la vida juntamnete amb el seu amant
Ambdós són personatges revels ja que superposen l’amor que senten s’un epr l’altre a la prohibició dels seus pares.

Lleona: En aquest cas, la lleona és símbol de mort i unificació. De mort, perqué és la encarregada de conduïr als dos enamorats a un final tràgic. I d’unificació perqué, malgrat aquest final, els amants aconseguèixen romandre junts encara que sigui en l’àltre vida.

PERVIVÈNCIA EN L'ART

-Literatura

En literatura podem trobar diverses adaptacions i interpretacions d'aquest mite.

Una de les obres més importants en la literatura anglesa és Romeu i Julieta de William Shakespeare. Aquesta obra està totalment basada en el tràgic mite de Píram i Tisbe ja que l’argument de Romeu i Julieta tracta de la història d’amor entre dos joves enamorats, que malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar per el seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit de desafortunis conduirán la parella al final mes tragic i romántic: la mort.
No obstant, aquesta comparació no es evident durant tota l’obra. Es fácil de reconèixer el mite a l’inici, quan es presenta la situació dels enamorats i sobretot al final, quan actuen tal i com ho van fer els seus antecsors Pírem i Tisbe. Durant el nus de l’obra Shakespeare deixà correr la seva imaginació.

Fragment de l'obra Romeu i Julieta

Acte V

JULIETA
Marchaos, pues yo no pienso irme.
¿Qué es esto? ¿Un frasco en la mano de mi amado?
El veneno ha sido su fin prematuro.
¡Ah, egoísta! ¿Te lo bebes todo sin dejarme
una gota que me ayude a seguirte?
Te besaré: tal vez quede en tus labios
algo de veneno, para que pueda morir
con ese tónico. Tus labios están calientes.

GUARDIA [dentro]
¿Por dónde, muchacho? Guíame.

JULIETA
¿Qué? ¿Ruido? Seré rápida. Puñal afortunado,
voy a envainarte. Oxídate en mí y deja que muera.
Se apuñala y cae.

Però Shakespeare no només ens va inspirar en le mite de Pírem i Tisbe per a crear Romeu i Julieta. Encara el va poder utilitzar per a escruire Somni d’una nit d’estiu.
Aquesta obra teatral creada el 1595 consta de cinc actes i relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri y Helena. Els joves es veune obligats a casarse amb qui no volen estant enamorats d’altres persones. Es per aquest motiu que tots cuatre es reuneixen al bosc d’amagat i decideixen casar-se en secret amb les seves respectives parelles. Un cop allá els enganys de les fades i les pocions d’amor que els fan pendre els portarán a la confusió i l’oblit.

Al final de l’obra un dels personatges recita un fragment de Píram y Tisbe.

En la literatura castellana també podem trobar pervivència d’aquest mite a Los amantes de Teruel. La llegenda d’aquesta obra literària ens parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.
Diego vol casar-se amb Isabel, però el pare no ho accepta a causa del baix nivell econònomic. Tot i no acceptar-ho desde un principi li dona la possibilitat de en un plaç de cinc anys per conseguir un bon nivell economic. L’any 1217, el dia que es compleixen els cinc anys , Diego torna per retrobar-se amb Isabel . Al arribar a Terol es troba a Isabel recentment casada amb Pedro Fernàndez de Azagra ,germà del señor de Albarracín, ja que els pares d’ella havien estat presionant per accelerar la celebració d’aquest casament. Tot i així Diego no es rendeix i busca a Isabel, li demana un petó i ella li nega amb la resposta de que ara es una dona casada. Quan Diego escolta la resposta d’Isabel , mor al acte , de dolor.L’ endemà a l’enterrament, Isabel es presenta vestida de negre, es destapa el rostre i s’apropa a Diego donant-li el petó que li va negar en vida , desprès d’això ,ella també mor al acte per el dolor que sent al haver perdut al seu veritable amor.

En el segle XVII trobem un altre exemple de la pervivència del nostre mite.
La Fábula de Píram i Tisbe és un romanç de Luís de Góngora escrit l’any 1618 .Es tracta de l’ últim poema de gran importancia compost pel poeta granadí i explica la história de Pírem i Tisbe.

En aquest fragment podem observar com Góngora introdueix el mite:

La ciudad de Babilonia
-famosa, no por sus muros
(fuesen de tierra cocidos
o sean de tierra crudos),
sino por los dos amantes,
desdichados hijos suyos,
que, muertos, y en un estoque,
han peregrinado el mundo--
citarista dulce, hija
del Archipoeta rubio,
si al brazo de mi instrumento
le solicitas el pulso,
digno sujeto será
de las orejas del vulgo [...]

-Pintura

1.

(Tisbe escoltant per la paret. Pintor: John Watherhouse).

Nascut a Roma l’any 1849. Va ser un pintor anglès influenciat pel neoclacissisme victoirià i per l’impressionisme.

El quadre descriu el complicat mètode de comunicació entre els enamorats. Aquests han de parlar a través d’una escletxa en la paret que simbolitza l’única forma de llibertat.

2.

(Fresc trobat a Pompeia)

Aquesta pintura mural ens parla del moment final en què Tisbe se n’adona de que el seu enamorat s’ha tret la vida per la seva culpa i ella fa el mateix per unir-se a ell en la mort.

3.

(Pintor: Abraham Hondius,1640)

Pintor nascut a Rotterdam l’any 1640. Acostumava a pintar escenes de caça a més de personatges mitològics.
Descriu el moment en que Tisbe s’entrega a la mort amb el seu enamorat.

-Música

Benjamin Britten fou un compositor i director de música anglès durant el S. XX. La seva obra relacionada amb Píram i Tisbe va ser creada per a un festival d’estiu que se celebra a Londres com a commemoració de l’escriptor Shakespeare. Consistia en un petit fragment ‘opera cantat per quatre intèrprets i tocat per dos músics que representaven el mite.