per l'arrogància d'Apol·lo, va idear venjar-se d' ell i per això li va llançar una fletxa d'or, que causava un amor immediat i també va ferir a la nimfa Dafne amb una fletxa de plom, que causava l’efecte contrari a la d’or. Així que quan Apol·lo va veure un dia a Dafne es va enamorar plenament i va començar a perseguir-la, però Dafne, que sentia l’efecte contrari, va començar a fugir d’ ell. La nimfa cansada de fugir d’ ell va demanar-li ajuda a Peneu, el seu pare, aquest va convertir a Dafne en llorer. Quan Apol·lo va arribar va veure com Dafne es transformava en llorer. Apol·lo es va abraçar a l'arbre i es va posar a plorar. I va dir: «Ja que no pots ser la meva dona, seràs el meu arbre predilecte i els teus fulles, sempre verdes, coronaran els caps de la gent en senyal de victòria».
En la mitologia grega i romana és un dels més importants déus olímpics. Apol·lo ha estat reconegut variadament com déu de la llum, el sol, la veritat, la profecia, el tir amb arc, la medicina, la curació, la música, la poesia, les arts, etc. Apol·lo és fill de Zeus i Letó i germà bessó d'Artemisa. La medicina i la curació estaven associades amb ell, ja fos directament o per mediació del seu fill. També era vist com un déu que podia portar la malaltia i la plaga mortal, a més de tenir el poder de curar-la. Entre els seus càrrecs Apol·lo tenia domini sobre els colons i era el patró defensor de ramats i rajades. Com a cap de les Muses actuava com déu patró de la música i la poesia. Hermes va crear la lira per a ell, i es va convertir en un atribut comú de Apol·lo. Apol·lo es representa com un deu alt, amb una gran bellesa i l’arc és la seva arma per excel·lència.
DAFNE
-NIMFES DELS BOSCOS
Les dríades són filles de Zeus, el déu sobirà de la mitologia grega. No són immortals, però arriben a viure molts, molts anys, tants com el bosc que habiten. Els agraden especialment els roures sovint porten una corona feta de fulles d'aquest arbre. Encara que són amables i normalment no es barallen amb els humans, fan tot el necessari per protegir els seus arbres. Si algun bosc corre perill, les dríades es donen la mà i utilitzen tots els seus poders per tal de convertir-lo en un lloc terrorífic per als qui pretenguin destruir-lo. No es deixen veure fàcilment, encara que la gent tranquil·la i silenciosa de vegades les divisa movent-se entre els arbres.
-NIMFES DE L'AIGUAEs creu que hi ha cinquanta nimfes marines, anomenades nereides, filles de Nereo, el vell savi dels mars. Comparteixen el seu nom amb els elementals de l'aigua. Viuen a la Mediterrània, són de gran ajuda per als navegants. Les nimfes que habiten els oceans són les oceániques, mentre que les nàiades són els esperits dels corrents d'aigua, de fonts, rierols i grans rius.
-ARTEMISATotes les nimfes, juntament amb les de les muntanyes, les nimfes dels arbres i les altres, 
segueixen a la deessa grega Artemisa, Diana en la mitologia romana. És la comoditat de la Lluna i una deessa mare, associada al camp i al culte dels arbres. És caçadora i protectora de les dones en el moment del part, dels nens i les cries dels animals.
segueixen a la deessa grega Artemisa, Diana en la mitologia romana. És la comoditat de la Lluna i una deessa mare, associada al camp i al culte dels arbres. És caçadora i protectora de les dones en el moment del part, dels nens i les cries dels animals.PINTURA
Quadre pintat per Cornelio del Vos. Es troba al Museo del Prado, Madrid. És un pintor de l'escola de Rubens i per tant d'estil barroc.
Aquest quadre representa l’escena del mite d’ Apol·lo i Dafne on Dafne és perseguida per Apol·lo i transformada en llorer per Peneu, el seu pare.
Aquest quadre representa l’escena del mite d’ Apol·lo i Dafne on Dafne és perseguida per Apol·lo i transformada en llorer per Peneu, el seu pare.
Nicolas Poussin. Apollo and Daphne.
Museu: Museu Nacional del Louvre. Paris, França.
Estil: Barroc francés.
Poussin reflexiona aquí sobre les aspiracions incompletes de tota una vida, sobre el sentit del propi destí . Mitjançant la línia tremolosa característica dels últims dibuixos, es mostra com el Pintor filosòfic i moralista, ja que la seva creació esta feta per fer-nos reflexionar.
Les figures centrals apareixen ben destacades. Les figures secundàries han patit modificacions i novetats que en el mite no hi són presents. Per una banda veiem el final de la història, Apol·lo perseguint a Dafne. Al fons hi ha una figura asseguda en un núvol que dóna instruccions a una altra figura. Aquestes figures se suposa que representen la història de Io (amant de Zeus que va ser transformada en una vedella per tal de ser protegida per Hera, la qual va fer que Io marxés capa a Egipte) i l’home assegut degué ser Júpiter ordenant a Mercuri que porti a Io a Egipte, el qual recuperarà la seva forma humana i es transformarà en Isis.
Apolo persiguiendo a Dafne.
Autor: Giovanni B. Tiépolo
Lloc: Galería Nacional de Washington. H. 
Títol: APOLO Y DAFNEAutor: Antonio del Pollaiuolo (1432-1498)
Localització: National Gallery – Londres
Aquest pintor i escultor, amb el seu germà Piero, van treballar a Florència a la segona meitat del s.XV i formen part del primer renaixement. Els seus personatges els vesteix amb vestits a la mode florentina de la seva època i els dóna l’aspecte idealitzat en aquest moviment. En aquest quadre veiem a Apol·lo intentant agafar a la seva estimada Dafne, que s’està convertint en un llorer. Es pot veure que els seus braços han estat substituïts per branques. El paisatge reflexat en el quadre es probablement la vall del riu Arno, als afores de Florència. Això d’incloure paisatges locals és un tret dels pintors del renaixement.
ESCULTURA
Ubicació: Galeria Borghese. Roma, Itàlia.
Autor: Gian Lorenzo Bernini 
Estil: Barroc
Material: Marbre
En aquesta escultura es representa el mite d’Apol·lo i Dafne. El déu Apol·lo ha estat tocat per una fletxa d’Eros que inunda d’amor al déu per la nimfa Dafne, però aquest amor no és correspost, de manera que Apol·lo la persegueix. La nimfa, veient-se assetjada, invoca el seu pare perquè l’alliberi d’aquesta situació, i aquest la converteix en llorer davant dels ulls d’Apol·lo. Per això el llorer és la planta dedicada a Apol·lo, i amb una corona d’aquest es coronava als vencedors en els jocs grecs. Les dues figures formen una línia diagonal molt clara que formen els braços del déu i de la nimfa. L’obra és profundament barroca, perquè és un període de la història de l’art, que va ser un moviment cultural. Normalment en el barroc, es representa l’acte en el moviment en que el passa l’escena. Hi ha una clara contraposició entre Apol·lo, amb la seva cara de sorpresa i perplexitat davant el que està veient, i la cara de Dafne, en la qual la incredulitat i l’horror davant el que l’està succeïnt. Apol·lo és representat com un jove prim i home-dona, inspirat a l’Apol·lo Belvedere, obra hel·lenística o còpia romana.
Descripció: podem deduir que Dafne és perseguida per Apol·lo.
Ubicació: Museu du Louvre (París),Es va confiscar, aquesta escultura, durant la Revolució Francesa i es va instal·lar al Jardí de les Tuileries (1798). Es va restaurar al museu de Louvre l’any 1940 gràcies a Pari Mutuel Urbain.
Descripció: A l'escultura podem veure a Apol·lo i Dafne. En aquest mite podem veure que Dafne es converteix en llorer.
Ubicació: Es troba al museu de Kunsthistorisches (Viena, Austria 1872-1891)
Ubicació: Es troba al museu de Kunsthistorisches (Viena, Austria 1872-1891)
LITERATURA
FRANCISCO DE QUEVEDO: APOLO SIGUIENDO A DAFNE
Bermejazo Platero de las cumbres
A cuya luz se espulga la canalla:
La ninfa Dafne, que se afufa y calla,
Si la quieres gozar, paga y no alumbres.
Si quieres ahorrar de pesadumbres,
Ojo del Cielo, trata de compralla:
En confites gastó Marte la malla,
Y la espada en pasteles y en azumbres.
Volvióse en bolsa Júpiter severo,
Levantóse las faldas la doncella
Por recogerle en lluvia de dinero.
Astucia fue de alguna Dueña Estrella,
Que de Estrella sin Dueña no lo infiero:
Febo, pues eres Sol, sírvete de ella.
La ninfa Dafne, que se afufa y calla,
Si la quieres gozar, paga y no alumbres.
Si quieres ahorrar de pesadumbres,
Ojo del Cielo, trata de compralla:
En confites gastó Marte la malla,
Y la espada en pasteles y en azumbres.
Volvióse en bolsa Júpiter severo,
Levantóse las faldas la doncella
Por recogerle en lluvia de dinero.
Astucia fue de alguna Dueña Estrella,
Que de Estrella sin Dueña no lo infiero:
Febo, pues eres Sol, sírvete de ella.
FRANCISCO DE QUEVEDO: A DAFNE HUYENDO DE APOLO
«Tras vos un Alquimista va corriendo,
Dafne, que llaman Sol ¿y vos, tan cruda?
Vos os volvéis murciégalo sin duda,
Pues vais del Sol y de la luz huyendo.
ȃl os quiere gozar a lo que entiendo
Si os coge en esta selva tosca y ruda,
Su aljaba suena, está su bolsa muda,
El perro, pues no ladra, está muriendo.
»Buhonero de signos y Planetas,
Viene haciendo ademanes y figuras
Cargado de bochornos y Cometas.»
Esto la dije, y en cortezas duras
De Laurel se ingirió contra sus tretas,
Y en escabeche el Sol se quedó a oscuras.
Vos os volvéis murciégalo sin duda,
Pues vais del Sol y de la luz huyendo.
ȃl os quiere gozar a lo que entiendo
Si os coge en esta selva tosca y ruda,
Su aljaba suena, está su bolsa muda,
El perro, pues no ladra, está muriendo.
»Buhonero de signos y Planetas,
Viene haciendo ademanes y figuras
Cargado de bochornos y Cometas.»
Esto la dije, y en cortezas duras
De Laurel se ingirió contra sus tretas,
Y en escabeche el Sol se quedó a oscuras.
Aquests dos poemes de Francisco de Quevedo es troben al llibre de Fábula, un recull de poemes que parlen de mitologia.
En els dos poemes Quevedo parla en tercera persona, no es posa en la pell dels personatges, és un narrador extern.
El primer poema tracta de com Apol·lo està perseguint a Dafne, en canvi el segon poema parla de com Dafne està fugint d’Apol·lo.
En els dos poemes Quevedo parla en tercera persona, no es posa en la pell dels personatges, és un narrador extern.
El primer poema tracta de com Apol·lo està perseguint a Dafne, en canvi el segon poema parla de com Dafne està fugint d’Apol·lo.
GARCILASO DE LA VEGA
SONETO XIII
A Dafne ya los brazos le crecían
Y en luengos ramos vueltos se mostraban;
En verdes hojas vi que se tornaban
Los cabellos que al oro oscurecían
De áspera corteza se cubrían
Los tiernos miembros que aún bullendo estaban;
Los blancos pies en tierra se hincaban,
Y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
A fuerza de llorar, crecer hacía
El árbol que con lágrimas regaba
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
Que con llorarla crezca cada día
La causa y la razón por que lloraba!
Los cabellos que al oro oscurecían
De áspera corteza se cubrían
Los tiernos miembros que aún bullendo estaban;
Los blancos pies en tierra se hincaban,
Y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
A fuerza de llorar, crecer hacía
El árbol que con lágrimas regaba
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
Que con llorarla crezca cada día
La causa y la razón por que lloraba!
Aquest sonet fa referència a l’amor no correspost, utilitzant la història de Dafne i Apol·lo, just abans que Apol·lo pugui assolir Dafne, la qual no estava enamorada d’ell, demana ajuda als déus i és transformada en llorer. Amb les llàgrimes d’Apol·lo, Dafne, ja convertida en llorer, creix. En el sonet Garcilaso explica la transformació de Dafne en llorer, les conseqüències d’aquest fet i com Apol·lo plora per aquest esdeveniment. Per tant, el tema del sonet és l’amor com a causant d’un mal, com és ara, la transformació de Dafne i la frustació per no conseguir el que vol. Hi ha un JO poètic que expresa els sentiments del text.
Eva Fernández - Ariadna Martí - Andrea Martí - Victor Marín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada